He pujat a la torre de la roca més alta.
M’han dit que aquest capvespre passaran les balenes,
esguardo amb els binocles l’horitzó i l’oceà.
Espero. A la senalla porto pa, vi i maduixes,
un llibre de poemes i una valona blava
per si el terral del vespre no em resultés amable.
S’esbalça l’estelada per l’espadat ombrívol.
Veig passar bruixes joves entre núvols i lluna.
Els estels s’emmirallen a les ones d’avui.
Ratlles de sol vermell saluden peixos savis,
estelles ametista acompanyen la llarga
processó de cetacis precedits per dofins.
Tot ha passat de pressa, la fosca m’acomboia.
Ja tot és un record, un retrat esvaït
i retorno tranquil·la al recer de la vila.
Júlia Costa, poemes inèdits, 2016
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada