23.11.15

A LA PORTA DE CASA





A la porta de casa

Encadello paraules a la porta de casa
al vell carrer major d’algun poble remot,
on ja no hi ha pagesos ni pastors ni mainada
ni puntaires antigues ni traginers sorruts.

De tant en tant s’atura un viatger nostàlgic,
una parella jove, un foraster perdut,
una dona estrangera, un brau excursionista,
o algú sense cap pàtria o sense cap record.

Em lloen el silenci i la pau de la tarda,
em pregunten on són i els indico un camí,
i retraten l’església on els sants fan becaines
avorrits, sense misses, rosaris ni novenes,
ni tan sols un mossèn d’esperit esforçat
que confessi amb tendresa els pecats impossibles.

Després, la solitud torna als vells carrerons
i a l’antiga taverna s’hi apleguen els fantasmes
per jugar-se a les cartes els estalvis migrats.


Júlia Costa, Les fràgils paraules, Ushuaia, 2015

8.11.15

OLORS I POSTALS

Olors i postals


Pel cel de Montjuïc, Peter Pan navegava
cap als confins remots del país de Mai Més.
Entre núvols de plata, jo sovint m’encantava
cercant aquella nau, sota la volta blava
quan el sol, al ponent, encara estava encès.

Recordo un vell tebeo, una flor, una rondalla,
un llaç de verd setí, uns cromos de colors,
un pessebre guarnit amb caminets de palla,
reis de cartró gentils als pals de la baralla.
I sobretot olors, tantes velles olors.

Olor de nens jugant pels carrers del veïnat,
de pilotes de drap, de lleixiu i blauet,
d’un conte de cartró, d’algun diari estripat.
Olor de carbonet, de fum, de llibertat,
de colònies barates, de petroli, de llet.

Olor del temps d’estiu, amb tramvies oberts
guarnits amb banderoles de color blanc i blau,
olor de mar, de llum, de tots els tons del verd,
de sorres, de suor, d’un temps del tot incert,
de basses enllotades on festeja el gripau.

Olor de llibres nous, de castanyes, de mel,
de plàtans, de cafè, de coca, de llardons,
de pernil, de carrer, de fred, de llum, d’estel,
d’aigua fresca, de vi, de cervesa, de gel,
de gos perdut, de llet, de col i de nadons.

Olor de les bombetes de llum pobra i modesta,
de diumenges encesos, d’humitat, de tristor,
de cardots, de garrofes, lligabosc i ginesta,
de dinars excessius, de rostits i de festa,
de galliners petits, amagats al balcó.

La nau de Peter Pan vaig veure una vegada,
s’allunyava a les illes on el temps és silent,
l’ encalçava un pirata amb una mà esguerrada,
s’enduia les sirenes i la meva mirada
i mil olors perdudes, escampades pel vent.

Júlia Costa, Les Fràgils Paraules, Ushuaia, 2015

4.11.15

NOVEMBRE







Novembre


He escoltat el pit-roig
que torna pel novembre al parc del barri.
Han pintat de tardor
un arbre de cartró, sobre el mur d’una escola.

I la roda del temps,
sense pietat ni pressa,
esborra la petjada dels amics,
el record dels parents
i els vells paisatges.

Mentre les flors del dia de Tots Sants
es marceixen, inútils,
amb tendresa,
al cementiri immens de la ciutat anònima.

Júlia Costa, La Pols dels Carrers, Meteora, 2006