16.4.15

EL CERCLE DE RAQUEL









M'han demanat un poema dedicat a Raquel Méller, per a un acte en homenatge de l'artista, emmarcat en el projecte de reivindicació de l'Arnau. Per tal de no repetir tòpics he intentat recordar el que me n'explicava la gent del temps dels meus avis i pares, un personatge extraordinari, enigmàtic i poc conegut per les noves generacions que va marcar tota una època i que després d'una vida cosmopolita va retornar a Barcelona, on va morir. La llegenda continua...

En els meus blogs he parlat manta vegades d'ella, així que poca cosa puc afegir.




El cercle de Raquel


El meu avi em parlava, com la gent del seu temps,
d’una màgia especial, d’una gràcia infinita
que explicava el seu èxit, compartit a tants llocs,
malgrat la seva mida, menuda i delicada,
i un caràcter de diva, difícil, cantellut.

Jo la recordo gran però sempre enigmàtica,
encara amb un estrany orgull extraordinari,
pietosa i cosidora, com sempre havia estat,
i amb aquell tarannà tocat pel gran misteri
de la gràcia d’un art que ja em semblava antic.

Tornaven els cuplets quan jo tot just creixia
enmig de tants silencis i de nostàlgies velles,
i en vam aprendre alguns, que es cantaven de nou,
ja que sempre, amb el temps, retornen les cançons
que ens evoquen perfums d’uns dies esvaïts.

A Hollywood, París, Roma i la Costa Blava
els homes saberuts, escriptors i poetes,
periodistes, pintors, la gent més important
es va inclinar davant d’aquell rostre de fada
i d’aquelles històries d’amors i patiment.

Es deia que agraïda, al rei tan bescantat
va convidar a dinar quan tots el rebutjaven
i fins ella mateixa li va fer un bon arròs
encara vora el mar de la mítica França
en temps de canvis grans i trasbalsos i guerres.

Després, entre silencis i un cert oblit culpable
es va engrunar el record de tantes meravelles,
però en resta una font on la seva figura
eterna i juvenil ofereix les violetes
d’ahir a la gent d’avui, que no sap apreciar-les.

La llegenda retorna i a l’avinguda mítica
allà  on els primers èxits la van fer universal
i desitjada i bella, famosa i envejada,
les runes d’un teatre esperen acollir
les músiques d’avui i les violetes noves.


Júlia Costa i Coderch (abril, 2015)



7.4.15

PRIMAVERA

Primavera



Les fulles dels arbres són un núvol verd,
les boires amaguen el poble llunyà,
i la pluja fina comença a cantar,
damunt les teulades, on el vent es perd.

Les mares netegen petjades de llim,
rondinen i miren els vidres mullats,
hi ha un tel de silenci damunt dels terrats,
i el ruixat, de sobte, s'emporta el polsim.

Amb les botes d'aigua, ben encaputxats,
els nens i les nenes s'endinsen als tolls,
les fades s'amaguen enmig de bedolls,
les bruixes esblenen cabells arrissats.

Els follets regiren les primeres flors,
s'obren les violetes sota les falgueres,
refilen tonades les aus presoneres,
els gats de la vila enyoren clarors.

L'hivern fou clement, tothom tem glaçades,
que pot dur el bon temps, encara a mig fer.
Que minvin tranquil·les les neus del gener
per fer generoses les pasqües granades.

Els estels, al vespre, s'apleguen gentils,
fan l'ullet als homes cantant caramelles,
expliquen llegendes i rondalles velles
i ploren històries de passats abrils.

I encara que ens dolgui el temps que fa via,
els anys que s'engrunen i no vindran més,
l'amic que estimaven i que ja no hi és,
el sol a la posta, la mort d'un migdia,

sentim el bon temps que se'ns fica a dins
i ens tornen un arbre de boscos humits,
i ens creixen arrels i flors sobre els dits
i somniem muntanyes amb cent mil camins.


Júlia Costa, La Pols dels Carrers (Meteora, 2006)