24.4.14

POÈTIQUES GEMINACIONS




Fa anys, si fa no fa quaranta, vaig fer un curset de català d'aquells pioners i gairebé clandestins. La professora era força jove i poc dogmàtica, partidària d'eliminar en l'ortografia coses com ara l'ela geminada. En aquells anys temes d'aquest tipus generaven saludables polèmiques. Avui l'ela geminada, com la 'ñ' castellana, s'han convertit gairebé en temes intocables, essències pàtries monolítiques, el mateix que els accents, aspectes ortogràfic que els anglesos van bandejar fa temps per la seva inutilitat. 

A facebook he creat un grup en broma sobre això de la correcció lingüística, la normalització i el refús de formes populars o dialectals a la recerca de la unitat ortodoxa i passada pels diccionaris canònics. L'he anomenat La lliga del Sacatapus, car aquesta creativa paraula era d'ús comú durant la meva llunyana infantesa. Com que en el grup feisbuker va sorgir el tema del puntet volat aquest em vaig inspirar per escriure aquest poema críptic, amb ànim més humorístic que no pas ortogràfic o poètic. Si fóssim en el temps dels dictats escolars convencionals serviria per  a fer pràctiques i tot. També serveix per a jugar a l'scrabble català el qual precisa ja d'un diccionari actualitzat, que aquí parlem molt i després hi ha mancances imperdonables en el context quotidià.


EM REBEL·LO I BEC XAREL·LO


Al•leluia, digué el bèl•lic
Gal•lès, tot al•lucinat,
Fent al•lusió a l’aquarel•la
On una gran caravel•la
I una xinesa amb xinel•la

Pul•lulaven per un prat.


Singular al•legoria,
Cal•ligrama existencial,
Apel•lació a l’intel•lecte
Al•lusió al món incorrecte
Que lloa el fal•lus erecte
I el satèl•lit celestial.

Al•luvió de pol•len càustic,
Maquiavèl•lica invenció,
Cavil•lació que flagel•la,
Una il•lusòria novel•la
Que aparia bagatel•la
Però cerca la col•lisió.

Art fecund i clorofíl•lic,
Cavil•lació de científic,
Poema de cel•lofana,
Sibil•lina caravana
Gairebé compostel•lana
Que fa circumval•lació.

Un excel•lent cal•ligrama,
Pal•liatiu i sigil•lós
Que aixopluga sota ombrel•la
Una bella damisel•la
La nocturna fumarel•la
I un col•loqui pretensiós.

Oh, si gairebé sembla del senyor Foix!!! Frega l'excel·lència!!!


Liuja Tascó i D'Horcec

20.4.14

CARRER AVALL


Carrer avall


Carrer avall s’atura el temps
i el carretó de la pena.
Amb el fred de març a dins
se m'esmuny la primavera.

Han omplert aparadors
de vestits lleugers, de seda
i una riada de gent
s’emporta al mar les voreres.

Els cotxes de molts colors
emmirallen la drecera
per on se’n va el temps feixuc
vestit de bubota vella.

Una òliba al campanar
d’un gratacels, s’enlluerna,
cercant per on fuig el sol
quan ella surt de cacera.

Dins el claustre de la seu
les oques callen i el terra
acull històries de por
i rondalles de misèria.

Massa gran és la ciutat
per als rodamóns que cerquen
edredons apedaçats
de felicitat sobrera.

Carrer avall s’amaga el temps
I el carretó de la pena.
A dalt d’un cel emboirat
s'hi encén un llumí violeta.

Júlia Costa (La Pols dels Carrers)



10.4.14

L'INCERT DESTÍ DELS LLIBRES DEL PRESENT: PERILL, ARRIBA SANT JORDI!!!!

Llibres mediàtics en català recomanats per Sant Jordi, que ja és gros (cliqueu aquí)

L'excés de producció i l'abaratiment ha fet que béns que en d'altres temps eren molt preuats avui siguin menystinguts. No havia sentit a parlar de la pols que produeixen els llibres fins que no han començat a fer nosa a llars i biblioteques. Quan era petita o joveneta em posava nerviosa quan no tenia res per llegir. A casa meva no teníem un excés de llibres però sí que n'hi havia alguns i de vegades també en teníem de forma temporal, de coneguts que els deixaven a la meva mare. La mare es va fer del Cercle de Lectors de bon principi. Tot i amb això no havia arribat mai a la situació actual en la qual tinc llibres acumulats per llegir, regalats, comprats de segona mà, amollats per algú que m'ha insistit en que llegeixi un llibre determinat. 

A El Cafè de la Marina un dels personatges, l'extraordinari mariner Luard a qui Sagarra va dedicar un altre poema, parla del llibre que té, un de sol, que llegeix i rellegeix i que li parla de móns meravellosos i dames impossibles. No entraré a discutir sobre les bondats del llibre digital, precisament jo puc llegir en paper o en la pantalleta, sense dificultats, si el text m'agrada. Les biblioteques estan molt bé però de forma inevitable han reduït el nostre interès en comprar llibres que no sabem com seran i que podem llegir de franc. Fa uns dies vaig anar a L'Hospitalet, a la celebració dels vint-i-cinc anys del Casalet del Mestre i un mestre amic, expert en literatura infantil i biblioteques escolars va fer una xerrada distesa sobre les bondats del llibre. M'ho vaig passar molt bé però no estic d'acord en la majoria d'afirmacions que es van fer. El llibre no és un bé per ell mateix, ni s'oposa a la televisió o al cinema. El llibre pot ser dolentíssim, infumable, perniciós per les idees que divulga, avorrit i estúpid el mateix que qualsevol altra producció cultural i la televisió té programes boníssims i hi ha pel·lícules que han superat amb escreix la qualitat de l'obra literària en la qual es van inspirar. Es dóna en excés per suposat el valor de la lectura i de la lletra escrita, a l'escola hem cregut massa en aquesta mena de dogmes. Hi ha afirmacions recurrents que no s'aguanten ni amb pinces.

Vivim en un món de novetats constants. Els llibres, en el suport que sigui, neixen i moren de forma apressada. Com molta gent sap, el noranta per cent de la producció torna a ser pasta de paper al cap de quatre dies. La gent no sap què fer de la majoria de llibres que diu estimar tant. Passa una mica com amb la roba o el menjar, tot s'acumula i sap greu llençar-ho i sovint ningú no vol allò que rebutgem per manca d'espai o pel que sigui. S'acosta Sant Jordi i la gent que ja té un lloc als mitjans, periodistes sobretot, s'afanyen a produir llibres. Ells ja tenen la seva tribuna a punt, ja són coneguts. Si no ets conegut per algun motiu o no tens padrins una mica ben situats en els mitjans o, al menys, molts amics que tenen blogs visitats, del teu llibre, si l'arribes a publicar, no se'n cantarà ni gall ni gallina. Fa temps que no em vull gastar un euro en fotocòpies, la majoria de concursos literaris demanen un nombre abusiu de còpies en paper, això en els temps del text digital. En català passa molt més que no pas en castellà, més enllà de dos o tres premis que s'han posat al dia la resta demanen sense vergonya cinc, set còpies, a més del disquet corresponent. Hi ha editorials que també et demanen el llibre en paper i no es dignen ni tan sol repassar la sinopsis que els envies i d'altres que tan sols publiquen premis d'aquests que donen els ajuntaments o qui sigui. La concessió dels premis també respon més aviat a interessos diversos, que entenc perfectament, que no pas a la qualitat intrínseca del text, tema aquest, a més, molt difícil de valorar.

Les editorials fan el que poden, sobretot les petites, però tampoc no es mouen gaire del seu cercle d'amics i recomanats, amb alguna excepció. És normal ja que altrament pot resultar una mica suïcida publicar llibres que no podràs promoure a fons i que, per tant, es vendran poc. Això les petites i mitjanes, les grosses han quedat reduïdes a un parell i encara gràcies. Tot i amb això fins i tot en temps d'Espriu i d'altres autors, quan en català es publicava poquet, els premis literaris també acollien problemes derivats de gent que no estava d'acord amb les decisions preses. Avui, estalviant una mica, et pots autoeditar o fins i tot pots muntar una editorialeta per amics i coneguts, molt modesta, és clar, però no sortiràs de pobre o d'autor invisible. De tant en tant, com un bolet, un llibre sura per damunt dels altres, de vegades no és perquè sigui molt bo sinó perquè surt en el moment oportú, el tema fa gràcia, connecta amb algun grup generacional d'aquests que encara compren llibres o algú al qual se li suposa un criteri seriós l'ha recomanat, per la ràdio, per la tele o al diari. Pel que fa a allò eteri que en diuen qualitat literària, és una abstracció, i no coneixem el futur, llibres que van tenir bones crítiques avui no es valoren gens, el mateix passa en pintura o en d'altres camps de la cultura. I a l'inrevés, també ha passat. De tota manera arriba un moment en el qual s'estableix un discurs oficial que ja és intocable i dir, per exemple, que no t'agrada la Rodoreda, avui sembla una vulgaritat d'esnob. 

Els gustos són diversos, subjectes a modes, com passa amb els vestits, i nosaltres també canviem. Havia llegit llibres que m'havien encisat i que després, en rellegir-los al cap dels anys, m'han decebut. I també m'ha passat a l'inrevés. Vendre molt no vol dir res però crec que deu fer il·lusió tot i que no ho sé pas, tot és relatiu. Pel que fa a fer diners, pocs escriptors espanyols, encara menys catalans, han fet una bona fortuna amb això de l'escriptura. Sempre hi ha alguna excepció, no diré que no. Passa igual amb la música, amb tot. El temps de la Nova Cançó va fer que sorgissin figures que encara cuegen, la gent que s'inicia avui ho té molt pitjor. El pastís de la cultura catalana és petitó, què hi farem. En castellà hi ha més camp per córrer però també hi ha molta més producció. El temps i l'experiència et mostren que ni tan sols grans guardons, com el Nobel, volen dir res més enllà de què has guanyat el Nobel. Totes aquestes reflexions m'han vingut al cap quan he vist que una colla de mediàtics televisius s'han despenjat ja amb la promoció del seu llibre de Sant Jordi i després que una persona em preguntés com és que jo no sóc més coneguda. Com si fos tan fàcil. Fa un temps encara col·locava alguna novel·la en una petita editorial de tant en tant però em temo que les coses cada dia són més difícils tot i que, per fortuna, també m'ho prenc tot amb una certa distància i gairebé contemplant el panorama des de fora.

En general les coses no són ni millors ni pitjors que abans, són diferents, lligades al nostre present i jo que sóc molt contrària a recomanar res sí que recomanaria fugir de l'autor mediàtic, al menys fins que la seva obra no es consideri prou sòlida i contrastada com per gastar-nos uns calerons en aquests volums oportunistes i de circumstàncies, que tant poden ser monòlegs divertits com novel·les de romans o reflexions sobre l'independentisme, a més de refregits a l'entorn de qualsevol celebració, ara la del 1714, és clar.