15.11.13

L'ÀLEX, L'AUTISME, EL PROJECTE AGATHA I LA POESIA

Avui es presenta un projecte poètic sobre el tema de l'autisme, al Centre Lleidatà. És un problema que conec una mica pel fet que tinc un nebot autista, l'Àlex, així que de moment hi he col·laborat amb el poema que penjo, dedicat al meu estimat nebot. Per si no fos prou al projecte hi ha implicada la Marta Pérez Sierra, poeta i amiga.








ÀLEX

Al meu estimat nebot, Àlex Costa

En sabem poca cosa dels somnis que t’envolten,
de l’univers on jugues, singular i proper,
de les pors imprevistes que t’escapcen somriures
o del pou on romanen els teus dies més clars.

Diferent de nosaltres, ens has mostrat la terra
on res no és com semblava ni com vam desitjar
però els camins d’esperança, infinits i difícils,
al costat teu se’ns obren cap a nous horitzons.

Desvetlles la tendresa generosa i immensa
dels pares i dels avis, dels oncles i els germans.
Ens hem tornat més savis des que tu ets amb nosaltres
i ens ensenyes a viure sense grans vanitats.

L’enigma no precisa de gaires diagnòstics,
farem per tu el que calgui, que sempre serà poc,
els nostres egoismes esdevenen inútils
davant de la innocència que  acull el teu neguit.

Àlex entremaliat, belluguet i trapella,
follet de les boscúries que no coneixem prou,
encara que aquests versos no arribis a llegir-los
jo per a tu els he escrit, fets amb llum de tardor.




Júlia Costa

7 comentaris:

Tot Barcelona ha dit...

Molt bonic, molt sentit.
Una abraçada a tu i al Alex

Xelo IProu ha dit...

una abraçada Júlia, és preciós, també els hi he enviat un poema meu per contribuir amb ells i la seua tasca

canela988 ha dit...

¡Un precioso Poema! para un alma sensible, inquieta, tierna y generosa. El amor que trasmiten tus palabras anegan los corazones más duros, inundándolos de luz y calor.
Gracias por compartir tan bellas palabras, Un saludo.

Júlia ha dit...

Gràcies, Miquel, Xelo i Canela!!!

Anònim ha dit...

Preciós. Senzillament emocionant, com tota bona poesia.
Pere.

cantireta ha dit...

L'autisme és dur per als de dins i als de fora. El meu fill va a una escola amb gent especial, ell té una paràlisi i és epilèptic.

Preciós. Una abraçada, Júlia.

Júlia ha dit...

Vaja, Cantireta, ho sento. L'altre dia comentàvem amb la meva cunyada que fins que el tema no toca d'aprop no n'ets conscient de la seva gravetat, en aquest cas i en molts altres. I els pares són els qui ho viuen i pateixen més. M'admira la capacitat que té molta gent de tirar endavant fins i tot amb optimisme malgrat problemes molt gruixuts.

I encara bo que vivim aquestes coses ara i aquí i no abans o avui però en un país pitjor, que n'hi ha molts.