30.3.13

LA FORÇA DEL VENT (TRADUCCIÓ LLIURE)


Tot i que l'he penjat a l'altre blog, La panxa del bou, reprodueixo aquí la traducció que he fet d'un poema humorístic -hi ha qui en diu 'eròtic' però em sembla un adjectiu massa exagerat avui dia- atribuït a Samaniego i d'argument que té relació amb la Setmana Santa. De tant en tant m'agrada fer alguna traducció poètica.



LA FORÇA DEL VENT

En un poblet humil, un Dijous Sant,
la passió predicaven. Mentrestant
els pagesos del lloc que ho escoltaven
en viu els tràgics fets representaven
imitant personatges definits
en figures, en gestos i en vestits.

Pel paper més sagrat
del nostre Redemptor crucificat
van triar un noi cepat, un fort hereu 
que estirat a la creu
amb un trosset de roba a la cintura
deixava veure tota la figura
gairebé nua, talment en pilotes
per excitar les compassions devotes.

La part de la Maria Magdalena
s’encarregà a una noia molt morena
alta i prou ben peixada,
de pell fina i colrada
a qui natura feu la davantera
com càntir generós o cartutxera.

Arribà el del sermó al precís moment
en el qual explicava aquell turment
que Crist patia mentre ja expirava
i aquella mort, la terra trastornava.

Els deia, entusiasmat,
que aquella mort va fer fora el pecat
original, i que així la serpent
es va haver d’empassar la maleïda
poma que a tots ens va amargar la vida.

Això va dir de tot el que s’explica
i encara amb més fervor als fets s’aplica
explicant els dolors
de la Mare feliç dels pecadors,
del deixeble amatent
i al capdavall de tot el sentiment
i la tristor d’aquella Magdalena,
la qual dama, amb l’església tota plena
de gent del poble, amb gran desesperança
obre els seus braços i a la creu es llança.

Allà es comença a treure els guarniments
i a restar amb poca roba en uns moments,
amb túnica morada
de penitent, però un xic escotada
i que per la part alta com un clam
descobria aquell ben farcit pitram.

Mentre aquest fet passava
el bon predicador prou contemplava
el Crist, i va observar que pel davant
se li dreçava més, a cada instant,
la roba talment tenda de campanya
o el cim ben indecent d’una muntanya.

Volent fer el desentès
abans la gent de tot no s’adonés
va dir amb gran convicció:
-Germans, la crueltat sense parió
dels hebreus augmentava
mentre tota la terra tremolava
i amb aquell sentiment
la gran força del vent
al pobre Crist llevava
el drap que les vergonyes li tapava.

Quan Crist això escoltà,
de sobte, va semblar resuscitar
i va dir al bon  mossèn, molt empipat:
-Pare, el judici sembla, us ha minvat.
Quin vent bufa aquí dalt? Aquesta és bona!
No veu quins càntirs mostra aquesta dona?
Faci que es tapi
si no vol que aquest Crist se li destapi
i airegi els atributs enravenats
que pel gran Pare Etern li foren dats!!!


Samaniego, Félix Mª de
(traducció al català: Júlia Costa)

Versió original

La fuerza del viento

En una humilde aldea el Jueves Santo
la pasión predicaban y, entre tanto,
los payos del lugar que la escuchaban
a lo vivo la acción representaban,
imitando los varios personajes
en la figura, el gesto y los ropajes.

Para el papel sagrado
de nuestro Redentor crucificado
eligieron un mozo bien fornido
que, en la cruz extendido
con una tuniquita en la cintura,
mostraba en lo restante su figura,
a los tiernos oyentes, en pelota,
para excitar su compasión devota.

La parte de María Magdalena
se le encargó a una moza ojimorena,
de cumplida estatura
y rolliza blancura,
a quien naturaleza en la pechera
puso una bien provista cartuchera.
Llegó el predicador a los momentos
en que hacía mención de los tormentos
que Cristo padeció cuando expiraba
y su muerte los orbes trastornaba.

Refirió, entusiasmado,
que con morir aniquiló el pecado
original, haciendo a la serpiente
tragarse, a su despecho, aunque reviente,
la maldita manzana
que hizo a todos purgar sin tener gana.

Esto dijo de aquello que se cuenta,
y después su fervor aún más aumenta
contando los dolores
de la Madre feliz de pecadores,
del discípulo amado,
y, en fin, del sentimiento desgarrado
de la fiel Magdalena,
la que, entre tanto, por la iglesia, llena
de inmenso pueblo, con mortal congoja
los brazos tiende y a la cruz se arroja.

Allí empezó su galas a quitarse
y en cogollo no más vino a quedarse,
con túnica morada
por el pecho escotada
tanto, que claramente descubría
la preciosa y nevada tetería.
Mientras esto pasaba,
el buen predicador siempre miraba
al Cristo, y observó que por delante
se le iba levantando a cada instante
la tuniquilla en pabellón viviente,
haciendo un borujón muy indecente.

Queriendo remediarlo
por si el pueblo llegaba a repararlo,
alzó la voz con brío
y dijo: -Hermanos, el vigor impío
de los fieros hebreos se aumentaba
al paso que la tierra vacilaba
haciendo sentimiento,
y la fuerza del viento
era tal, que al Señor descomponía
lo que sus partes púdicas cubría.

Apenas oyó Cristo este expediente
cuando, resucitando de repente,
dijo al predicador muy enfadado:
-Padre, el juicio sin duda le ha faltado.
¿Qué viento corre aquí? ¡ Qué berenjena!
¿ Las tetas no está viendo a Magdalena?
Hágala que se tape,
si no quiere que el Cristo se destape
y eche al aire el gobierno
con que le enriqueció su Padre Eterno.

Samaniego, Félix Mª de (El jardín de Venus)

28.3.13

DONA JOVE LLEGINT UNA CARTA







Poema escrit a partir d'una obra d'art:

JOVE LLEGINT UNA CARTA (VERMEER)

Oh, noia del passat, adolescent antiga,
Que llegeixes la carta davant del finestral,
Mai sabré què t’explica aquest estrany missatge,
Si és d’un amor llunyà o d’un parent banal.

Respira pau la tendra llum que ombreja el teu rostre,
Ets més real i eterna que el meu precís present,
Les fruites de la vida reposen a la taula,
El vidre reflecteix el teu posat absent.

Vull córrer la cortina i amagar el teu misteri,
Del que saps i esperaves no en conec el secret,
No sé res dels teus pares ni de la teva feina,
Ni on és la teva casa, ni el teu petit indret

Oh, noia del passat, eterna i immutable,
La pau sense neguits et protegeix del mal,
Si un dia vas ser fràgil i feble o malaltissa
Avui ets art per sempre, bella noia immortal.

Júlia Costa. Poemes inèdits (2013).

Treball literari fet en per al grup TENS LA PARAULA.

24.3.13

POETES DE L'EBRE


Ja ha sortit la nova Antologia de Poetes de l'Ebre, publicació amb la qual col·laboro des de fa uns anys, amb motiu de la meva vinculació amb el poble de Batea. Els meus poemes inclosos al recull conformen una visió d'aquell paisatge a través de les  quatre estacions.



El temps i les vinyes (QUATRE ESTACIONS)

Hivern

Els ocells del silenci planen damunt les vinyes,
una glaçada tendra embolcalla els vells ceps.
Els àngels han cosit uns vels de boirina
I  un repòs fet de segles somnia eternitats.

Passejo sense pressa pels caminals tranquils,        
el fred fa que l’alè sigui una bafarada
de somnis oblidats, que cerquen el seu món
a la terra promesa de les vinyes eternes.

S’abalteix l’esperança en els camps adormits,
la vida es mou més lenta i el ritme dels batecs
dels cors, sembla cercar un repòs infinit,
una mort temporal sense grans testaments.

La dolçor de la pau imaginada sempre
Irisa la gebrada sota un sol indecís.


Primavera

A les feixes dels anys
parets de pedra seca
limiten els meus somnis
abaltits sota el sol.

Restes de velles vinyes
que enceten fulles noves,
malden per tornar a aprendre
el gust del raïm d’or.

Pel cel d’un abril tendre
fan capgirells els núvols
mentre esperen la pluja
i la flor del cucut.

Una tarda s’allarga
emmandrida i silent
aplegant incerteses
entre el cerç i el garbí.

I una oreneta torna
al niu on els seus avis
van omplir d’alegria
un bon temps oblidat.


Estiu

Al relleix del finestral
mirant la plaça abaltida
hi tinc un test sense flors
on dorm un esqueix de vida.

El sol pinta les teulades
per a donar-me el bon dia
amb colors del temps que ve
i una mica de mentida.

Sento els estornells amics,
I entre els núvols que matinen
hi dibuixen els falciots
els caminals de les vinyes.

Les campanes de les vuit
desvetllen les hores tristes
i una veïna amatent
espolsa estores antigues.

Els paletes han trobat
les eines esmorteïdes
entre somnis de palaus
i de cases presumides.

Entre margeres i bosc,
més enllà de les botigues
els tractors enderiats
festegen amb les collites.

Madura el raïm primer,
i entre la verdor infinita
reflecteixen els penjolls
el poble, els camins, l’ermita.

Matí d’un temps que és el meu
i d’una gent que m’estima
i d’un present que se’n va
però que encara em necessita.

Espurna d’eternitat.
Un lloc, un moment, un dia,
que no tornarà mai mes
damunt la terra petita.


Tardor

Presonera a l’assut dels records
dorm la fada dels camps i les vinyes
que surava pels contes d’abans.

L’escalfor del sol vell de tardor
omple l’aire d’antigues llegendes
arrapades a l’ombra dels pins.

A la plana, remor de veremes,
i al cel núvols, creuats per estols
d’aus prudents, que se’n van cap al sud,
contemplades, amb un bri enveja,
pel pagès que fa temps va arribar
de les terres llunyanes de l’Àfrica.

L’alenada del vent de marina
humiteja els neguits del picot.

Júlia Costa (Antologia 2012. Poetes de l'Ebre)

16.3.13

MARÇ A CIUTAT


Una corba d’ocells dibuixa serpentines
al cel ennuvolat d’aquest matí marcenc,
mentre la solitud embolcalla vells somnis
sota febles clarors, als carrers en silenci.

Es desvetlla el malalt i la noia joiosa,
l’aturat sense pressa i el foraster cansat.
Un nen sota el coixí hi retroba joguines,
que són l’impost de luxe d’una dent escapçada.

Les rates de ciutat escorniflen cataus,
papallones de sorra freturoses s’escapen
d’algun col·leccionista adelerat i vell,
cercant les flors antigues dels aranyons nevats.

La follia s’esquerda, la sobrietat perilla,
les converses absents recobren el seu temps.
Els botiguers escombren les llindes ben guarnides
amb anuncis de coses inútils o inservibles.

Un cistell de maduixes escampa sentors joves,
un cafè matiner amara el celobert
de l’aroma estimat de l’esperança feble,
i la vida transita, estantissa, pel port.

A la granja rural les gallines protesten
de les esclavituds i la manca d’espai.
Una escola obre portes a les lletres perdudes.
Un avió platejat fa la ruta del nord.

Vora mar, garolers, uns homes vaticinen
els triomfs en l’esport dels bons equips locals,
i unes dones xineses guarneixen els prestatges
de llumetes de fira de colors estridents.

Júlia Costa. Poemes inèdits (2012)