25.10.12

PREMI DE POESIA, A TORTOSA


Dimarts vaig rebre, amb aquest poema, el premi de poesia de la Fundació Fe i Cultura, Mossèn Manyà, de Tortosa. No el considero aquest un premi més  pel fet que el jurat era de molta categoria intel·lectual, cosa que no és gaire habitual: Gerard Vergés, Zoraida Burgos, Jesús Massip i Emili Rosales.  Joan Baptista Manyà i Alcoverro (1884-1976) va ser també un reconegut intel·lectual, erudit, defensor de la llengua catalana i d'un gran prestigi en molts camps de la cultura.




TOQUEN A MORTS, AL POBLE, EN UN DIA DE FESTA


També es mor a l’estiu. També hi ha guerres
i malvestats, inundacions, sequeres
i terratrèmols i inquietants notícies
sobre un món que no acaba de fer net.

Però al mateix temps, malgrat tanta disbauxa,
una calma prudent, una advertència
feta d’afectes, de saviesa vella,
com el consell d’un mestre saberut,
ens ve a cercar quan la calor és feixuga,
enmig  d’una galvana neguitosa.

S’escurça ja, a poc a poc, la tarda.

No és estrany que les festes de les viles
se celebrin encara en aquest temps,
malgrat que les collites i veremes
siguin avui més còmodes i amables.

Són tot un símbol de la vida breu,
aquestes festes amb gegants i danses:

De la il·lusió que ens fa creure immortals,
de la necessitat de fer mudança,
per enyorar, després, el que hem deixat
quan encara l’orquestra de lloguer
escampa els sons d’una cançó d’abans
sota les banderoles de colors.

I  una frescor sobtada, prematura,
acompanya aquest so de les campanes
quan un difunt, que jo no coneixia,
s’acomiada dels anys i dels estius
mentre jo escric darrera la finestra.

Júlia Costa, premi poesia Fundació Fe i Cultura (Tortosa, 2012)



2.10.12

EL TEMPS I LES VINYES




(Aquarel·la de l'autora, vinyes a la Terra Alta)


El temps i les vinyes (QUATRE ESTACIONS)



Hivern

Els ocells del silenci planen damunt les vinyes,
una glaçada tendra embolcalla els vells ceps.
Els àngels han cosit uns vels de boirina
I  un repòs fet de segles somnia eternitats.

Passejo sense pressa pels caminals tranquils,  
el fred fa que l’alè sigui una bafarada
de somnis oblidats, que cerquen el seu món
a la terra promesa de les vinyes eternes.

S’abalteix l’esperança en els camps adormits,
la vida es mou més lenta i el ritme dels batecs
dels cors, sembla cercar un repòs infinit,
una mort temporal sense grans testaments.

La dolçor de la pau imaginada sempre
irisa la gebrada sota un sol indecís.

Primavera

A les feixes dels anys
parets de pedra seca
limiten els meus somnis
abaltits sota el sol.

Restes de velles vinyes
que enceten fulles noves,
malden per tornar a aprendre
el gust del raïm d’or.

Pel cel d’un abril tendre
fan capgirells els núvols
mentre esperen la pluja
i la flor del cucut.

Una tarda s’allarga
emmandrida i silent
aplegant incerteses
entre el cerç i el garbí.

I una oreneta torna
al niu on els seus avis
van omplir d’alegria
un bon temps oblidat.


Estiu

Al relleix del finestral
mirant la plaça abaltida
hi tinc un test sense flors
on dorm un esqueix de vida.

El sol pinta les teulades
per a donar-me el bon dia
amb colors del temps que ve
i una mica de mentida.

Sento els estornells amics,
I entre els núvols que matinen
hi dibuixen els falciots
els caminals de les vinyes.

Les campanes de les vuit
desvetllen les hores tristes
i una veïna amatent
espolsa estores antigues.

Els paletes han trobat
les eines esmorteïdes
entre somnis de palaus
i de cases presumides.

Entre margeres i bosc,
més enllà de les botigues
els tractors enderiats
festegen amb les collites.

Madura el raïm primer,
i entre la verdor infinita
reflecteixen els penjolls
el poble, els camins, l’ermita.

Matí d’un temps que és el meu
i d’una gent que m’estima
i d’un present que se’n va
però que encara em necessita.

Espurna d’eternitat.
Un lloc, un moment, un dia,
que no tornarà mai mes
damunt la terra petita.




Tardor

Presonera a l’assut dels records
dorm la fada dels camps i les vinyes
que surava pels contes d’abans.

L’escalfor del sol vell de tardor
omple l’aire d’antigues llegendes
arrapades a l’ombra dels pins.

A la plana, remor de veremes,
i al cel núvols, creuats per estols
d’aus prudents, que se’n van cap al sud,
contemplades, amb un bri enveja,
pel pagès que fa temps va arribar
de les terres llunyanes de l’Àfrica.

L’alenada del vent de marina
humiteja els neguits del picot.


Júlia Costa i Coderch.Poemes inèdits