29.4.12

EL FUTUR REMOT






El futur remot


Quan la tardor de les veremes
ompli les botes del celler
I el trull recobri sang novella,
jo no hi seré.

Quan la carena s’ennuvoli
i el fred despulli el bosc sencer
i ja fumegin sopes d’oli,
jo no hi seré.

Quan el soroll d’algun Nadal
atapeeixi el meu carrer
i hi hagi estels al vell fanal,
jo no hi seré.

Quan torni el sol a la drecera,
i el dia allargui un xic el ble
i  ompli la boira la vorera
jo no hi seré.

Quan un abril desconegut
faci poncelles al roser
i obri els borrons de l’arbre eixut
jo no hi seré.

Quan el sol sembri a les onades
una escalfor del goig que ve
i vanitats recuperades
jo no hi seré.

Júlia Costa, La pols dels carrers (Meteora, 2006)

25.4.12

AMB LLARGA ULLERA, DES DEL MOLL









Amb llarga ullera, des del moll,
veig com s’atansa un vaixell foll,
amb sacs de joies i diners.
Al cim fumeja el vell rostoll,
i se m’esborren el senders
sota les mates de fonoll.
Tot és igual i diferent,
Camins, carrers, cases i gent.

Escolto els crits dels gavians
i veig el rastre dels llunyans
avions daurats de pas rabent.
Sento desitjos a les mans,
camins, carrers, cases i gent,
s’omplen de rostres poc humans.
Un diari escampa malvestats
pels gratacels de les ciutats.

Albiro cues de sirena
i escolto un cant farcit de pena
al port obert del temps que fuig,
sento que ja em pesa l’esquena
i que m’amara un vell  enuig
que cada dia fa l’estrena.
I tan sols trobo al meu present
camins, carrers, cases i gent.

Enyoro els dies de l’escola
i em sento pobre si estic sola
quan m’aclapara el sentiment
del fràgil temps que ara enrajola
camins, carrers, cases i gent.
Febles mosaics, vida que vola.
Enyora l’ombra del norai
aquell vaixell que no ve mai.

Arriben ones de turistes
que en les estones ja previstes
esperen veure-ho tot i res
del que han llegit a una revista.
Però els rodamóns i els mariners
i els immigrants de vida trista
cerquen amb aire indiferent
camins, carrers, cases i gent.

Torno al racó de casa meva,
on cada dia el món es lleva
acolorint-me el pensament
amb l’esperança d’una treva,
que em fa estimar sols un moment
camins, carrers, cases i gent.
Damunt amors sense casal
mor la tebior d’un breu fanal.

Engego la televisió
i guaito anuncis de sabó
i un món mesell que mai no aprèn
el vell manual del bon minyó
que no es baralla i es atent
i mostra bona educació.
Esborren guerres que no entenc
camins, carrers, cases i gent.


Júlia Costa. La pols dels carrers (Meteora, 2006)

21.4.12

L'HOSTAL DE L'ESTACIÓ

Fotografia: Jordi Prieto (minube)






L’Hostal de l’Estació

Hi ha un hostal al costat de l’estació perduda,
sempre amb la porta oberta i la taula parada,
amb llits amb llençols blancs i on el foc de la llar
hi crema enyoraments i dolors i tragèdies.

Hi ha viatgers que arriben amb el goig de la vida
als ulls. Saben d’on vénen i allà on volen anar,
esperen el nou tren amb entusiasme jove,
somnien grans ciutats i països llunyans.

N’hi ha que han perdut el tren i neguitosos temen
que el proper no s’aturi a l’antiga estació.
Contemplen el paisatge des de la balconada
i esguarden l’horitzó amb un neguit estrany.

N’hi ha d’altres que ara es planyen d’un prematur viatge,
que van fer massa aviat en el tren més veloç.
No van saber gaudir dels paisatges efímers,
i avui cerquen la calma i engrunen els records.

I n’hi ha d’altres que vénen a l’hostal amb recança
doncs saben que a l’hostal s’acaba el seu camí,
Tenen dret a les cambres més grans i assolellades,
amb finestrals oberts al que ja no serà.

Tots s’apleguen sovint al voltant de la taula
i expliquen els viatges que van fer i que faran.
Àlbums plens de postals reposen a les lleixes
on pobles i ciutats mostren els seus encisos.

L’Hostal de l’Estació acull qui vol anar-hi,
ja sigui a esperar un tren, o a veure com se’n van
els trens de l’altra gent, atapeïts de somnis,
terra endins, vora mar, a llevant o a ponent.

De dins del tren estant, els viatgers que passen,
saluden als qui fan estada al vell hostal,
i el tren xiula quan marxa de l’estació perduda,
Abans d’entrar en el Túnel de la Inseguretat.


 Júlia Costa. Poemes inèdits (2012)





17.4.12

CARRER AVALL




Carrer avall


Carrer avall s’atura el temps
i el carretó de la pena.
Amb el fred de març a dins
s’esmunyeix la primavera.

Han omplert aparadors
de vestits lleugers, de seda
i una riada de gent
s’emporta al mar les voreres.

Els cotxes de molts colors
emmirallen la drecera
per on se’n va el temps feixuc
vestit de bubota vella.

Una òliba al campanar
d’un gratacels, s’enlluerna,
cercant per on fuig el sol
quan ella surt de cacera.

Dins el claustre de la seu
les oques callen i el terra
acull històries de por
i rondalles de misèria.

Massa gran és la ciutat
per als rodamóns que cerquen
edredons apedaçats
de felicitat sobrera.

Carrer avall s’amaga el temps
I el carretó de la pena.
A dalt d’un cel emboirat
s'hi encén un llumí violeta.


Júlia Costa. La pols dels carrers (Meteora, 2006)

16.4.12

METRO








Març


M’he perdut als difícils passadissos del metro,
on la ciutat respira sota el sol i els carrers,
on la gent apressada segueix itineraris,
assenyalats a mapes sense mar ni paisatge.

He solcat els estranys passadissos del metro
sense saber on anava ni si anava a algun lloc.
Corriols de persones s’afanyaven distretes
amb les seves cabòries vers llunyans objectius.

Entre els rostres que anaven i venien de pressa,
al ritme d’un timbal invisible i feixuc,
he cercat en debades una amiga oblidada
però la riada anònima m’ha resultat hostil.

He sortit dels monòtons passadissos del metro
I les llums del capvespre ja s’havien encès.
Damunt dels carrers tristos d’aquest març de tenebres
la pietat de la pluja escampava frescor.


Júlia Costa. La pols dels carrers (Meteora, 2006)

11.4.12

CANÇÓ DE LA DONA ESBOJARRADA


Cançó de la dona esbojarrada

Aniré al supermercat
a comprar-me una novel·la
un passador pel cabell
i un ram de roses vermelles.
Triaré un vestit verd clar
unes blanques espardenyes
i una espurna de claror
per posar-me a les parpelles.
Al vespre aniré a ballar
a cinquanta discoteques
plenes de fum i de gent
i de noies jovenetes.

Em miraran malament,
diran que sóc massa vella,
però jo ballaré al compàs
i al ritme de les sirenes.
Les veïnes em veuran
arribar sense fer fressa
abraçada a un ballador
que cercava la mareta.
-S’ha guillat –dirà la gent
del meu barri, amb força pena.
I tancaré els porticons
dels ulls de les tafaneres.

Em miraré al gran mirall
de damunt la calaixera
i amagaré el sagrat cor
sota un mocador de seda.
Des de la paret del fons
em farà l’ullet la tieta
i un raig de sol cercarà
el camí d’una aquarel·la,
amb un paisatge perdut
a l’altre extrem de la Terra,
que em va pintar un primer amor
quan jo encara duia trenes.

Quan el sol sigui ben alt
i ja sigui ben desperta,
després d’un bon esmorzar,
per acomiadar la  festa,
amb el cor adelerat
i fent olor de violetes,
diré adéu al ballador
abocada a la finestra.

Júlia Costa. La pols dels carrers (Meteora, 2006)

8.4.12

EL CARRER DEL SILENCI


El carrer del silenci

He tornat al carrer del veïnat
on les hores es fan serradures
i s'adormen les pomes madures
ombrejant una tomba d'albat.

Un carrer molt estret i amagat,
un carrer sense cases massa altes
on reposen les rates malaltes
i s'hi perd un amor sense edat.

He tornat al carrer del passat
on hi raja la font de la pena
i s'acaba la immensa ciutat.

He tornat, sense saber el perquè,
i he trobat el meu rostre de nena,
amb un guix, dibuixat al carrer.

Júlia Costa. La pols dels carrers (Meteora, 2006)

6.4.12

HOME AL CARRER




  Home al carrer

En una portalada qualsevol
de tantes com n’hi ha al barri, de tancades,
un home estrany s’hi ha fet un jaç precari
entre cartrons i plàstics i brutícia
i el fred que fa aquests dies, inclement.

Qui deu ser? Quins camins sense tornada
l’han portat fins aquí?
Com era, de petit? Per on surava
fa trenta o quaranta anys?

Però la ciutat tan gran, oblida l’home
i tots els homes i les dones bruts
que romanen estesos sobre els bancs,
als caixers automàtics, als indrets
que els ofereixen una protecció
ben fràgil, i una espurna de tragèdia.

Quan passen, els veïns,
comenten amb pietat la seva estada
sense entendre el perquè d’aquestes coses,
d’aquesta gent que sense violència
enfosqueix el confort de tots nosaltres.

Algú li va oferir menjar, cafè,
però l’home no vol res. Tot ho refusa.
Té el seu orgull, al capdavall, com tots.

Disfressa d’algun tràgic carnestoltes
s’embolcalla amb flassades reciclades
i s’adorm, abaltit per la misèria.

Les lluminàries de la gran ciutat
emboirinen la força dels estels,
quan la nit, freda, clou les nostres portes.
  

                       Júlia Costa. La pols dels carrers (Meteora, 2006)

5.4.12

BALADA DE L'HOME GRIS


Balada de l'home gris


Feliç qui mor sense saber que mor
feliç aquell que viu sense pensar-hi
feliç aquell que troba el seu amor
ensopit, i vulgar, i rutinari.

Feliç qui té la fe del més enllà
enterbolida amb fum d'espelma antiga,
i que tot el que arriba a desitjar
ho pot comprar a qualsevol botiga.

Feliç el conformista i el badoc
i aquell que no vol fama ni diners,
feliç aquell que no ha tastat el foc,
feliç aquell que no cobeja res.

Passar pel món com una ombra arraulida
sense desvetllar enveja ni passió,
passar tan sols, acaronant la vida,
com la tonada breu d'una cançó.

Passar de ser tingut per poca cosa
a la pols on tots hem de davallar.
no tenir nom, ni fets, ni haver fet nosa.
Passar sense remor. Tan sols passar.


Júlia Costa. La pols dels carrers (Meteora, 2006)

4.4.12

PASSEIG




Passeig

S'esquinça la claror,
damunt de l'avinguda
mentre un penell rebel
escampa marinada.
Motos de missatgers
travessen llums vermelles
per arribar al desert
on els còdols fan ombra.

Gambirots a l'atur
reparteixen estampes
i una taca de greix
irisa les onades.
Al museu de la mort
s'apleguen els turistes
i lloen els miralls
on el futur els sotja.

Zoològics antics
apleguen mil espècies,
aregues, conformades,
amb l'instint abaltit.
Polítics somrients
ocupen les façanes
i un flautista ambulant
estrena melodies.

Les estàtues vivents
pintades, s'acorriolen
entre rams de flors seques
i diaris vençuts
on les males notícies
es barallen, cansades,
per ocupar, ufanoses,
la plana principal.

Júlia Costa. La pols dels carrers (Meteora, 2006)