29.2.12

PAISATGES URBANS




Paisatges urbans


Les ciutats dels suburbis s’amaguen en la boira,
lluny dels museus estèrils I del disseny absurd.
Allà hi moren les hores dels joves sense estudis
i les basardes velles del vianant perdut.

Entre camins d’asfalt, damunt de les voreres,
s’hi arrauleix l’esperança d’un temps que no serà.
Damunt d’una flassada tacada de misèria
una dona vençuda s’adorm en un llindar.

La revolta no compta amb líders ni proclames,
surt del fons de la ràbia i del menyspreu cansat.
Els voltors de les càmeres que cerquen mil notícies
s’acosten amb cuirasses al lloc del nou combat.

Al món ben confortable, de la gent que té feina
i viatja a països exòtics i llunyans,
la justícia ignorada s’oblida a les terrasses
que escombren i que freguen les mans dels immigrants

I els peixats analistes que esquitxen les tertúlies
pagades, a la ràdio, o a les televisions,
parlaran de les causes profundes dels problemes
i amb un deix d’ironia, faran valoracions. 

Júlia Costa. Poemes inèdits (2007)

26.2.12

PRIMER DIA D'ESCOLA







Feia una olor subtil de colònia barata
I de llapis humits i de ciris encesos.

La mare em va deixar a la porta d’entrada
i una nena més gran em va portar a una cambra
plena de moltes nenes que es posaven la bata
damunt dels colors foscos d'aquell primer uniforme.

No hi havia altra escola, en aquell barri pobre
per a nenes com jo. Però sempre hi havia
gent encara més pobra, perquè unes altres nenes
no duien uniforme i entraven per la porta
del darrere, abillades amb una bata blanca.

Hi havia un pati gran, de terra, roses i arbres,
un jardí arrecerat de l’exterior hostil,
i amagat de mirades, un hort amb caminals.

Resàvem, però no tant com en altres escoles.
Les monges, negre i blanc, feien el que podien,
víctimes, com nosaltres, d’uns temps sense matisos.

No sé si era feliç, però el futur existia,
i els dubtes de la vida tenien tots resposta
a dalt d’un cel possible on els bons badallaven
entre núvols i àngels i borrallons de neu.

Júlia Costa. Poemes inèdits (2004).

23.2.12

MATÍ




Abrió la flor del cardón 
y el campo se iluminó...
   (Rafael Alberti)





El dia fred era molt clar, molt clar.
Es va obrir el sol, com una gran carlina,
i tot va començar.

Es van encendre els arbres i les cases
i els rostres dels infants en els cotxets.

Els ulls de tanta gent s’il·luminaven,
miralls d’una ciutat sense fronteres.

Follets de llum brollaven de les pedres
i de les aigües brutes dels bassals.

Algun ocell, de tarannà pacífic,
cantava la tonada del matí.

I la gent que sortia, adelerada,
de l’estació del metro, s’amarava
de l’aire net i de l’esclat de vida
que l’atzar amb tendresa els oferia.

Com una gran carlina, el sol obert,
déu antic, escampava purpurina,
damunt d’una postal en blanc i negre.


Júlia Costa. Poemes inèdits (2004)

22.2.12

HOSPITAL




Com un gran formiguer d’assèptiques imatges,
l’hospital ens acull als seus nítids camins,
on les hores són lentes i els dubtosos viatges
esmicolen històries d’improvisats veïns.

El dolor no és pietós ni història imaginària,
és un estrany recull de simbols quotidians,
un estat quotidià de feina rutinària
on s’instal·len, anònims, actors passavolants.

Escolto algú que es queixa i també qui es ressigna,
parlo amb dones cobertes amb bates de colors.
La vida es fa petita, més fràgil i més digna,
en aquests passadissos on s’esberlen les pors.

Hi ha un estol de jovent, de metges i infermeres,
que somrients acullen els instants del present,
fràgils com els malalts, no dominen dreceres
on el sol de la vida defugi el patiment.

Avui, com que és diumenge, els visitants passegen,
cerquen parents i amics entre laberints llargs.
Sobre els antics ampits els coloms parrupegen
i al carrer hi ha un silenci sense moments amargs.

Tot és breu i variable, salut o malaltia
són uns dons que l’atzar capriciós reparteix,
fins el metge més savi té marcat el seu dia
i l’orgull més estable en un llit s’abalteix.

Júlia Costa. Poemes inèdits (2005)


20.2.12

ALFABET DEL BARRI






A
barri
costerut
d
espais
ficticis,
gens
habitable
inhòspit,
joganer,
(kiosc
llampant,
minestra
narrativa),
ofreno
passes.
que
recullen,
sordes,
tota
una
vida:
xerrameca,
zels…


 Júlia Costa. Poemes inèdits (2008)

14.2.12

HI HA UN RACÓ



Hi ha un racó en algun lloc que em pertany i m’espera,
a una clariana antiga, en un bosc ben proper,
sota l’ombra d’un freixe i d’un vell lledoner,
vora una font perduda que fa olor de til·ler,
de lligabosc florit i d’alzina surera.

Hi ha un racó que ningú no trobara a una guia,
ni al dibuix emmarcat d’un museu provincià,
ni al record enyorat, ni al neguit del demà,
ni a cap somni imprecís, ni a un paisatge llunyà,
ni a cap mapa petit ni a cap fotografia.

És tan sols meu. Hi deso les llavors de tristor,
les joguines trencades i un vestit de domàs,
un tresor sense nom, un escaire, un compàs,
la cartera de fusta i un petit cartipàs,
on hi ha escrita la història d’una vella tardor.

Hi torno quan l’estiu em basteix solituds,
quan la mort es passeja vora els murs més propers,
quan no tinc il·lusions, ni cançons, ni diners,
quan m’adono que tot és el mateix que res,
i als carrers s’esmicolen tots els dies perduts.

HI ha un racó en algun bosc que em pertany i m’espera,
un indret ben proper on s’hi adorm un corriol,
amarat d’humitats i d’espurnes de sol,
on l’herba del matí m’hi ha teixit un llençol,
on el temps s’abalteix i la pau s’hi arrecera.

Júlia Costa. Poemes inèdits (2006)

8.2.12

CANÇÓ DE LA DONA DE FER FEINES





Sense papers, gairebé sense roba,
camí del cel, des d’uns boscos llunyans
va arribar un dia la dona menuda
que treu la pols al balcó del davant.

Té dos infants amb una àvia cansada
que en una vila perduda pel món
li escriuen cartes un cop per setmana
i que s’adormen dient el seu nom.

El seu marit fa molt temps que va perdre
pels llargs senders de la vida immigrant.
Diu que amb una altra ha tingut una filla,
I que a Almeria treballa en el camp.

Pel matí endreça tres cases. La tarda
la porta a un pis de senyors benestants,
on cuida una àvia que no té memòria,
mentre les hores es van engrunant.

En algun vespre de cap de setmana
es posa roba per anar a ballar,
uns talons alts i unes mitges de seda
i una daurada bosseta de mà.

I amb més amigues de la seva terra
passen la nit amb xicots esventats,
que potser tenen dues criatures
i un llunyà poble petit i oblidat.

De tant en tant telefona a la mare
a un locutori farcit d’estrangers,
els seus infants li reciten contalles
i ella els envia petons i diners.

Jo li dic sempre que no hi ha distàncies,
que avui el món és petit i proper,
que aviat podrà fer venir la família,
que aquí viuran algun dia molt bé.

Ella sospira i li surt l’esperança
als llavis prims dibuixats amb carmí,
i treu la pols i la sento que canta,
mentre al carrer s’abalteix el matí.

Júlia Costa. Poemes inèdits (2009).




4.2.12

DIES DE BOIRA







Dies de boira

Grisor de boira
Filo el somni al capvespre
Flonja flassada.

Pluja d’hivern
Estels de purpurina
Damunt el glaç.

Blanc abrigall
La neu a la codina
Guarda un secret.

Cerç inclement
Arrossegues misteris
I mots feixucs.

Borrons petits
Amaguen noves vides
Entre el brancall.

Erms del temps mort
Prats on la vida passa
Sempre de llarg.

Sobre els camins
El silenci s’arrapa
Als còdols vells.                                  

Júlia Costa. Poemes inèdits (2009)