30.10.11

Segello amb fang...







Segello amb fang l’entrada de la cova
on els records hivernen pel gener.
He intentat no peixar-los, vull que dormin
de forma inalterable ja per sempre
sense somniar improbables primaveres.

M’assec davant la porta segellada,
vora la font que cerca un riu més gran,
per on s’esmuny silent la salamandra,
i el vent hi troba el niu de la serp d’aigua
i la molsa més tendra del bosc vell.

I espero el pelegrí de veu cansada
per anar-me’n amb ell, camins enllà,
cap a la catedral de l’Esperança,
on a l’urna d’argent hi ha l’incorrupte
cor venerat d’un sant desconegut.

Júlia Costa. Poemes inèdits (2010).

28.10.11

HOTEL PARTENÓ





Em van explicar un dia una mena de conte
d’un home cultivat, però molt pobre,
que va tenir nou filles en el temps
en els quals sembla ser que no hi havia
tanta afició al control dels naixements
com passa avui.
               L’home cercava un mascle
i així, de noia en noia, resignat,
quan va arribar al llindar de la desena
de noies, va fer vot de castedat,
cosa que va agrair la seva dona
avorrida de tantes criatures,
dels aparellaments sense gaubança
i de parts naturals sense anestèsia.

L’home va anomenar-les com les muses,
Cal·líope, Terpsícore, Melpòmene,
Erato, Clio, Euterpe,
Polímnia, Talia i la petita
Urània, la més llesta de la colla
I amb una visió molt universal
del que calia, per triomfar a la vida.

I les noies van créixer i van florir
I van muntar una empresa familiar
dedicada a l’amor, però amb cultura,
on rebien els ben triats clients
vestides com antigues cortesanes
en un pis decorat al bell estil
del Partenó. 
                        Al pare i a la mare
ja vells, els van portar a una residència
que es deia Les Hespèrides, molt neta
i amb un jardí esquitxat de llimoners.

Sempre ha estat útil i molt adient
tenir una mica de cultura clàssica.

Júlia Costa. 'Mitologies', 2010. Poemes inèdits.

27.10.11

CEMENTIRI DE LES CORTS

Fotografia de Jordi Carbonell .




CEMENTIRI DE LES CORTS



El cementiri on hi ha les poques restes
dels meus avantpassats de mort recent
es troba avui al mig de moltes cases
i de camins per on jovent d’avui
riu d’un futur que encara no coneix.

Té a prop hotels per a turistes rics,
esportistes d’elit, gent ben peixada,
i malgrat el silenci que l’envolta
ben a prop passen, escurçant l’espai,
automòbils brillants, de coloraines.

Ai, la deessa Cobdícia, tan inquieta,
fa molt temps que mesura superfícies
pels carrers on les tombes s’abalteixen,
quan veu que les tres Parques, ben badoques,
fullegen un catàleg de catifes.

Jo sé que compta l’or que aplegarien
els seus devots, avui tan accessibles,
I medita en excuses versemblants
per fer l’expropiació en algun moment,
d’alça de preus dels habitatges cars.

Potser ens amollaran una bosseta
amb trenta duros fets de xocolata,
als propietaris dels forats antics,
i ens diran que la vida continua,
que la ciutat, al capdavall, s’estén,
i  no vol ja cotilles obsoletes.

La Dama, que passeja vora meu,
amb la dalla guarnida de floretes
com si fos l’arbre nou d’una enramada
diu que tant se li en dóna. 
                                  Al capdavall,
aquí o en qualsevol altra contrada
ella hi tindrà la feina més segura
que el funcionari antic de més prestigi
a un despatx important de la batllia.

Quan la carn ressusciti, si és que ho fa,
molècules perdudes en la pols
que s’agrumolla al volt d’algun pitxer,
s’aplegaran al judici final
amb la joia amb que es troben els amics
que han emigrat a algun país hostil
disposats a guanyar-se les garrofes
i es troben a la Rua del diumenge
de Carnaval, amb la disfressa nova.


Júlia Costa. Poemes inèdits (2010)


26.10.11

AVUI I AHIR







Trafolleria periodística,
mitges paraules al rebost,
un suau perfum d’ensarronada,
i un color groc de frau barat.

Música feble que barbolla
temes d’amor i falsedat,
lletres que canten la patota
d’una justícia de lloguer.

Apelagoses xerrameques,
argúcies velles del temps nou,
maldestres trucs d’il·lusionista,
trampes llustroses dels experts.

Es dissimula la galvana
amb paperassa de colors,
amb estadístiques i informes,
i amb grans projectes a bon preu.

Res de nou, doncs. El desengany
planeja al cel de les misèries,
i els triomfadors, invulnerables,
creuen que són imprescindibles.

Júlia Costa. Poemes inèdits (2011).

25.10.11

ARBITRARIETATS






Algú va decidir que havien de ser set
els colors d’aquest arc de Sant Martí
tan espectacular, que quan la pluja
s’atura i el sol juga amb l’aigua quieta
mostra un portal acolorit. 
                                       Ben bé
un miracle espontani del disseny.

Poques coses són certes i provades.
Tot podria ben bé ser diferent
o semblar diferent. Tot és atzar.

També l’ortografia és arbitrària
i els colors dels semàfors, i la pau,
sempre tan fràgil, i les nostres vides
són camps ben plens de mines amagades
que llauren els grans bous de les tragèdies
però que ens entestem en dividir,
senyalitzar i acolorir amb paciència
per intentar l’absurd, tenir el control
de tot allò que tant ens neguiteja.

Talment com les fronteres, en els mapes,
divideixen, maldestres, aquest món.

  Júlia Costa. Poemes inèdits (2010).

23.10.11

BALADA DE LA PENTINADORA




Pentino el Temps a la perruqueria
dels somnis abaltits.
                                    I les clientes
fan la becaina sota cascs d’argent
que escampen  escalfors de forma generosa.

Treno esperances febles,
arrisso antics miratges,
tenyeixo la vellesa,
rento les grenyes llargues i molt  fràgils
amb xampús barrejats amb vitamines,
fets de la fruita dels jardins antics.

Dibuixo amb els records tirabuixons
passats de moda. Munto, amb els postissos,
trosses de dimensions considerables.

Fixo amb laques conjunts molt reeixits,
obres d’art de durada breu, efímera,
que intento així consolidar amb fermesa.

Només procuro no tallar una engruna
d’aquests cabells de vida fugissera
car ja mai més no tornaran a créixer
si en un moment de rauxa, amb la tisora,
els faig caure al trespol on s’emmirallen
les passes dels qui marxen pentinats
i satisfets,
                         sense saber que al vespre
una ventada desfarà el conjunt
i s’endurà perruques i llaçades,
rínxols i passadors fets d’esperances
i fins i tot els borrissols més tendres
que conformen serrells als fronts més alts.


  Júlia Costa (2n premi Poesia Inèdita, 24 Festa de la Poesia, Parets del Vallès)

22.10.11

LA FUGIDA





LA FUGIDA

Vam passar el nostre amor de contraban
per ombrívols indrets de les muntanyes
on les fonts amb ribets de dauradella
eren a punt de perdre els seus camins.

Recordes el dardaire pelegrí?
I el malèvol follet de pell colrada?
Ja fa tant temps de tot, ni tan sols sé
si va existir aquell vespre de disbauxa
a la taverna dels Amants Perduts.

Vam soterrar la nostra joventut
a l’afrau on les ànsies d’aventura
moren de fam, quan la tardor s’esmuny
entre el fred del novembre i les gebrades.

Recordes l’ombra de la fetillera?
O el gojat que cantava amb veu trencada
cançons d’un temps que mai no va ser el nostre?

La pols d’estels que queia a la clariana
conformava paraules oblidades:
Eternitat, tendresa, paradís.

No sé com vam tornar al carrer de casa
i vam recobrar el seny. No me’n recordo.
Recordo poques coses d’aquell temps
que mai no vam trobar en els calendaris.

Júlia Costa. Poemes inèdits (2010).

21.10.11

DEFENSA D'ISMENE




Si els déus em són propicis no cobejo
tenir una vida coratjosa i sàvia,
ni tan sols adherir-me ben ingènua
a  l’ètica vigent als meus verals.

Vull ésser Ismene: viva i ben covarda,
triar la vida abans que aquesta mort
que et fa immortal, un mite, una heroïna
que sempre troba la resurrecció
en relectures literàries, tendres,
que fan plorar la tarda dels diumenge
al públic que s’aplega al vell teatre.

Al capdavall sempre resulta pràctica
una parenta viva i penedida
de les seves antigues covardies,
una vella que expliqui les històries
de les quals no va ser protagonista.

Descansa en pau, Antígona. La glòria
te la regalo. Joventut eterna
tindràs al regne de temibles ombres
on rau la pols de tantes valenties.



Júlia Costa. 'Mitologies', 2010. Poemes inèdits.

19.10.11

ALCESTIS


Hercules Wrestling with Death for the Body of Alcestes
Lord Frederic Leighton (1830 - 1896)
Leighton House Museum



Alcestis 


Alcestis va oferir-se al sacrifici,
és ben sabut com va anar tot
al menys
per part d'aquells que tenen afició
a les velles històries dels antics.

De fet, romàntica i afeccionada
al cinema i als versos, esperava
que el seu home, l’Admet, de cap manera
no acceptés una rauxa tan absurda.

Ell va prometre que no es casaria
mai més. De fet, potser sí que pensava,
en el fons, que amb el temps i la distància
el regne de la mort seria lluny
i possible una nova amant a casa.

Qui pot saber el que pensa un bon marit
quan promet que l’oblit no té prou força
per esbandir els records dels anys feliços?

Quan va tornar a la vida, resignada,
es deia que l’amor sempre decep,
i que els homes no valen un borrall
al costat d’una dona. Va adaptar-se
i  va fer el paperot i fins i tot
sembla que va envellir amb el seu marit
segons diuen les cròniques antigues.

En una societat tan patriarcal
calia ser del tot possibilista,                        
doncs encara faltava molt camí
per tal que els drets socials de les senyores
esdevinguessin un fet consumat.

Si d’amagat va tenir un embolic
amb un heroi o amb un criat de casa
són coses que ningú no va explicar
en aquells temps, ni tampoc en els nostres.

Júlia Costa. 'Mitologies', 2010. Poemes inèdits.

18.10.11

NOVA PRESENTACIÓ de 'La cendra dels anys'

BIBLIOTECA ‘CAN SUMARRO’

Riera de l’Escorxador, 2 (L’Hospitalet de Llobregat)

Dimecres, 19 d’octubre de 2011, a les set del vespre (19:00)

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE: La cendra dels anys, de Júlia Costa


A càrrec de Carme Alzaga, 
professora de català de l’Institut Vilumara i de la mateixa autora

17.10.11

PAISATGE PORTUARI



Paisatge portuari


He competit a la taula de canvi
amb els gats vells de l’especulació,
abrivats per les pors de la misèria.

Els marxants que oferien armes noves
per a lluites d’indrets desconeguts
feien cua a l’indret de les rebaixes
per rampinyar escopetes rovellades
arribades  del port de les Galernes.

Unes noies més velles que les boires
s’endormiscaven, dretes, als portals,
esperant els clients de cada vespre,
mentre un vaixell s’enduia l’esperança
cap al món imprecís de la justícia.

Júlia Costa. Poemes inèdits.

16.10.11

L'AMIC MALALT






Frèvol i desnerit, he vist l’amic que feia
molts anys que no trobava a cap acte civil,
en la inauguració d’una exposició estranya
de quadres d’un pintor de devocions modernes.

M’ha dit que està malalt, que fa quimioteràpia,
que té esperança encara en esdevenir viu
durant uns anys possibles car no se sent valent
per entomar la mort que ens porta al forat negre.

Ah, com el recordava, bell, elegant, fatxenda,
en temps de crits polítics i somnis juvenils!

Vaig estimar-lo un dia, de forma ben platònica,
car ell no va triar-me i es va casar a l’església
amb una amiga rossa de somriure estrident,
de qui es va divorciar després de dues dècades
per encalçar una jove alumna, qui, admirada
seguia classes seves sobre història econòmica,
abans de comprovar que, al capdavall, tan sols
era un home com tants, un home com els altres.

Avui roman ben sol, els fills són a l’Amèrica
que un dia bescantava per ser mostra perversa
de la mala cultura, del consum desfermat,
i del capitalisme que calia combatre.

Runes dels antics somnis ens han caigut a sobre
i ens hem mirat tots dos amb l’estranya tendresa
que agermana els malalts damunt dels llits del Clínic,

o  els condemnats a pena capital
a la presó de la darrera pàtria.

Júlia Costa. Poemes inèdits.

15.10.11

CAMINS INCERTS




Incerts camins de l’amfibologia
s’allarguen tèrbols al mirall del temps
com el paisatge d’un pintor maldestre
que no domina bé la perspectiva
I que esdevé naïf sense adonar-se’n.   
               
A l’horitzó, d’un blau massa imprecís,
hi mor el crit d’un pastor abandonat
pel vell ramat, devorat per la lloba
que solca prats i muntanyes antigues
amb una impunitat ben admirable,            
doncs ha esdevingut ja una perla negra,
una bèstia estimada  i protegida,
per lleis de la moderna ecologia,
car és minoritària i residual
i es tem seriosament per l’extinció
de la seva, en un temps, odiada espècie.

Mentrestant a ningú no li sap greu
matar mosquits en els estius ardents.
Tot plegat és qüestió de proporcions:
matar a petites dosis sempre sembla
pitjor que exterminar de forma asèptica
les famílies nombroses i molestes.


Júlia Costa. Poemes inèdits.

14.10.11

RODAMÓN


Rodamón

Habitant dels portals, ciutadà dels carrers,
poblador de  no llocs, resident atmosfèric,
veí d’usurpadors i pelegrí dels vespres,
elector afortunat de polítics difunts,
em perdo pels llindars de civilització que esquitxen l’avinguda,
i enceto una xerrada amb els vells oblidats que contemplen les obres,
sempre inútils i absurdes 
menades per paletes sense arrels consistents.

   Júlia Costa. Poemes inèdits