30.1.11

La fada de la bodega



La fada de la bodega

Hi ha un indret arrecerat
ple de botes amb aixeta
i de vi a preu molt barat
on s’hi amaga, sempre inquieta,
una fada del veinat.

Les ampolles de cristall
estan plenes de licors
per donar alegria al ball,
caliu als novells amors
i poesia al badall.

La fada que dorm allà,
i que s’amaga als barrils,
un dia va travessar
muntanyes, boscos ombrils,
i camps de blat de secà.

Dona d’aigua en altres dies,
convertida en un miratge,
va voler canviar de vida
i va encetar un llarg viatge
sense saber on aniria.

Ara sura entre els veïns
del meu barri, gran i brut,
on s’acaben els camins
i s’hi adorm, trist i perdut,
l’escriptor de rodolins.

I una estona cada dia,
quan la gent fa migdiada
i cap persona l’espia
oculta veu i mirada
i un ramell de melangia

a la bodega petita
més famosa del veïnat,
que tot el barri visita
per cercar-hi de bon grat
el líquid que necessita.

Allà escolta a molta gent
que enraona i tafaneja,
sap quins sucs són adients
pels sopars del qui rumbeja
o pels més tristos moments.

Tasta aigües embotellades
als indrets d’on va fugir,
les cerveses més daurades,
una copeta de vi
i orxates ben ensucrades.

I fent veure que no hi és
aprèn el nom de racons
plens de vinyes i cellers,
d’on venen els vins més bons,
del Priorat o el Penedés.

Amb els cilindres daurats
de llaunes de coca-cola
fa castells ben enfilats
quan a les nits està sola
i s’adormen els terrats.

Algun dia marxarà.
No és fada d’amors fidels,
i li agrada viatjar
i fer petites arrels
massa fàcils d’arrencar.

Llavors la gent dels voltants,
que aprop la porta s’aplega,
sentirà, sols un instant,
a la petita bodega
una solitud molt gran.

I ella, qui sap on serà!
Per vinyals de la Terra Alta
o pels camps de l’Empordà,
deixant l’ànima malalta
als qui vénen a comprar.


Júlia Costa. La pols dels carrers. Meteora, 2006



Ai, les velles bodegues del barri, eren un punt de reunió i xerrada habitual! La Bodega Ribas, emblemàtica, que em va inspirar aquest poema, va tancar en jubilar-se els amos. La fada ja feia algun temps que, com preveia el poema, havia fugit...



Dibuixos de Bernat Borràs

19.1.11

Somni








Somni

Aplego una flor oblidada
i guaito el vol d’un ocell,
esbrino el pas d’una fada
i pinto el cel de vermell.
Omplo d’estels l’escocell,
i escric amb rella d’arada
camins fets de vi novell.

Alço els ulls cap el no res,
veig el far a la muntanya,
oblido el primer promès
i m’amaro de migranya
i guaito la forma estranya
d’un miratge amb foc encès,
teixit amb seda d’aranya.

Passo retrats oblidats
d’excursions a llacs i prades
dins d’àlbums abandonats,
a dins de capses arnades.
Cullo ramells d’arracades
i m’enfilo pels terrats
i per parets esmolades.

No tinc res i tot és meu,
la ciutat no té fronteres,
m’esmunyo per tot arreu,
mig de broma, mig de veres.
No vaig ni en cotxe ni a peu,
i  al caliu de les voreres
hi madura el meu conreu.

Tinc el temps que ve i se’n va
i  els minuts sense recança,
Amago l’olor del pa
al fons d’una vella estança.
Convido amics a la dansa
però abans els porto a sopar
a l’Hostal de l’Esperança.


La pols dels carrers. Editorial Meteora

9.1.11

Oblits





Puc passejar a les hores de feina de tants altres

per carrers que m’obliden, per carrers que han perdut

les botigues antigues on un dia guaitava

aparadors farcits d’objectes imposibles.


Vagarejo i observo els ignorants turistes

que intenten en debades fer etern aquests segons.

Jo també he estat turista, ignorant i perduda,

I  he intentat omplir un àlbum amb moments engrunats.

 

La memòria em traeix, he oblidat moltes coses,

m’emociona algun rètol amb més de cinquanta anys,

tot és tan fugisser, tan estantís, tan fràgil,

com nosaltres mateixos, viatgers de l’absurd.



Júlia Costa. Poemes inèdits.

 


6.1.11

Requalificacions







El cementiri de Les Corts



El cementiri on hi ha les poques restes
dels meus avantpassats de mort recent
es troba avui al mig de moltes cases
i de camins per on jovent d’avui
riu d’un futur que encara no coneix.

Té a prop hotels per a turistes rics,
esportistes d’elit, gent ben peixada,
i malgrat el silenci que l’envolta
ben a prop passen, escurçant l’espai,
automòbils brillants, de coloraines.

Ai, la deessa Cobdícia, tan inquieta,
fa molt temps que mesura superfícies
pels carrers on les tombes s’abalteixen,
quan veu que les tres Parques, ben badoques,
fullegen un catàleg de catifes.

Jo sé que compta l’or que aplegarien
els seus devots, avui tan accessibles,
I medita en excuses versemblants
per fer l’expropiació, en algun moment
d’alça de preus dels habitatges cars.

Potser ens amollaran una bosseta
amb trenta duros fets de xocolata
als propietaris dels forats antics,
i ens diran que la vida continua,
que la ciutat, al capdavall, s’estén,
i  no vol ja cotilles obsoletes.

La Dama que passeja vora nostre
amb la dalla guarnida de floretes,
com si fos l’arbre nou d’una enramada,
diu que tant se li en dóna. Al capdavall,
aquí o en qualsevol altra contrada
ella hi tindrà la feina més segura
que el funcionari antic de més prestigi
a un despatx important de la batllia.

Júlia Costa. Poemes inèdits

Imatge manllevada al blog De les Corts a Gràcia