22.8.09

A trenc d’alba, un dia d’hivern


Amb aquest poema, inèdit, vaig guanyar per segona vegada el concurs de poesia convocat per Ràdio Molins de Rei, l'any 2007. Encara que el títol faci referència a l'hivern, el penjo al blog en un calorós dia d'estiu.



Garbells per als malsons, estranyes caravel•les,
avaren al recer del port dels saltamarges,
mentre la nit s’esmuny darrere les carenes,
somnis d’immensitat, als coixins del matí.

Esvinçades cançons s’esbraven en la fosca,
on escàpola fujo de radiants claredats
i un brot de trepadella floreix a la codina,
i acull tendres carícies d’un sol encara feble.

Màgiques trebinelles foraden murs esfèrics,
per on fugen les fades i els records baladrers,
sota boires antigues, cercant una rondalla,
plena de follets savis, que allunyen els paranys.

Els corcs de les sospites malmeten calaixeres
on reposen antigues camises de dormir,
però un raig de llum novella dibuixa nous paisatges
fets de futur molt tendre, al capçal del meu llit.

Estovo rosegalls amb aigua de gorgs màgics
per endegar un dinar a l’Hostal dels Orats,
i un ordinador nou, abaltit a la sala,
m’acull una comanda d’aliments excessius.

Brogit de festes tendres em floreix a les golfes
de la casa petita on viuen els meus morts,
i em retrobo amb el dia, que dibuixa miratges,
als bassals que la pluja ha deixat al carrer.

Tot es nou uns instants, tot em sembla possible,
un baf d’eternitat amara els viaranys,
les voreres estrenen atzaroses misèries,
i els gratacels s’apropen a un cel emmascarat.

L’esperança reposa a la màgica cambra
dels misteris que encara amaguen el seu truc,
i del barret més negre del firaire que passa
s’escapen papallones de colors resplendents.

15.8.09

RETORN A LES BOIRES (1)


Aquest llibre, publicat en una col·lecció juvenil, és adient per a tot tipus de públic i és dels primers llibres, si no el primer, en novel·lar el temps de la transició. La història s'encapçala amb un poema de Martí i Pol:

Perquè viure es combatre la peresa
De cada instant, i restablir la fonda
Dimensió de cada cosa dita,
Podem amb cada gest guanyar nous àmbits
I amb cada mot acrèixer l’esperança.

Serem allò que vulguem ser.
Pels vidres
Del ponent encrespat, la llum esclata.

En publicar-lo es van fer alguns breus comentaris a la premsa, concretament Andreu Sotorra, a l'Avui va escriure sobre el llibre:

RETORN A LES BOIRES

...Júlia Costa juga amb un dens retaule que arrenca de la casa sense electricitat al poble i acaba transcorrent al pis d'un barri urbà perifèric en període de formàció. És en aquest medi on es fan presents un paisatge i uns veïns de cada dia, sense grans gestos, que actuen de pretext per explicar les transformacions porduïdes dins la societat obrera del país, amb el temps de viure com a única força impulsora.

La font de transmissió de valors que representa l'àvia és un dels aspectes més cuidats per l'autora. L'àvia és el personatge més adaptable al nou ambient: és qui construeix el pont sòlid entre el passat i el futur i és també qui posa de manifest unes formes de vida diferents...

Andreu Sotorra (Avui, 12-09-93)



Comentaris de l'autora a l'entorn de la literatura femenina i de Retorn a les boires:


Els llibres que, tradicionalment, han estat clàssics ‘per a noies’ han tingut, injustament, mala premsa. Els tòpics els han pintat de carrincloneria. Crec que, mentre la dona ha cercat la promoció personal assolint fites masculines, el camí a la inversa, el reconeixement masculí de les excel·lencies de l’univers femení, tot just es troba a les beceroles. Així, mentre el còmic per a nens ha merescut reedicions i revaloritzacions, encara que comptés amb una càrrega, per exemple, bel·licista i violenta, el món reflectit als tebeos, novel·les i contes tradicionalment per a nenes i noies, amb amors romàntics i problemes domèstics, no ha tingut massa sort. Fins i tot les dones, en ocasions, s’avergonyeixen d’aquesta mena de literatura i del consum que en van fer en èpoques passades.

Un clàssic tradicionalment femení ha estat Little Women, Mujercitas, com l’hem conegut a casa nostra fins a la catalanització del títol, tema espinós, ja que dir-ne Donetes sona, avui dia, una mica estrany. L’autora va ser, com tothom sap, Louise M. Alcott, una dona de vida molt interessant, immersa en una família estranya, de pensament utòpic, a la qual va acabar mantenint. Encara que Alcott va escriure molts més llibres, alguns de ben diferents de la saga dels March, la fama, imprevisible, li va arribar amb aquesta història suposadament domèstica, que ha estat feta, refeta, adaptada, filmada i rellegida de maneres molt diferents i que li va permetre superar els problemes econòmics als quals l’utopia paterna els havia abocat. El fet és que al darrer llibre de la història familiar –com en les sèries actuals de la tele la gent demanava continuacions i continuacions- l’autora manifesta, literalment, que desitjaria veure desaparèixer d’una vegada tota la família March... Al Club Dumas de Pérez Reverte, una de les protagonistes admet que els llibres que van marcar la seva vida van ésser Els Tres Mosqueters i aquest. Fa poc es va fer una edició completa de l'obra, sense els talls que els editors de l'època van imposar a Alcott.

El llibre, la història, té, encara, força màgia, una estranya poesia lligada al fet del pas de les nenes a l’edat adulta, amb la pèrdua de tants referents, la solidaritat entre dones, els vincles familiars, el romanticisme dels primers amors, la maternitat, la reivindicació del paper de la dona, moltes coses suren de forma visible pel llibre, mentre que d’altres romanen amagades, perceptibles, tan sols, per a iniciats. S’ha vessat molta tinta sobre la personalitat de l’autora i als Estats Units hi ha una casa-museu força folklòrica on, per cert, la família Alcott hi va viure poc temps. Si un dia vaig a aquell país, però, hi vull anar, ja que tot plegat forma part de la meva mitologia personal. Durant els anys noranta la meva filla tenia l’edat adient perquè li agradessin aquesta mena de llibres i el va llegir i vam anar a veure, més endavant, la darrera versió cinematogràfica, per ara, de la novel·la (a mi m'agraden força les tres que conec, cadascuna en el seu estil), a més de comprar-nos el vídeo de la del quaranta-nou que, per a mi, és la que està lligada a la meva infantesa, amb aquells intensos colors de cromo. En aquells anys van emetre per televisió, per primera vegada, la sèrie sobre Ana de Teules Verdes, on la protagonista és també una mena de Jo March, però en aquest cas amb menys família al darrera. Una de les poques possibilitats professionals per a les dones del XIX i de la primera meitat del XX, amb una mica de cultura i poca fortuna, a més de dedicar-se a l’ensenyament, era la d’escriure, agafar un cert renom i guanyar alguns diners. L’escriptura és una tasca que requereix pocs materials. No era tampoc, tan fàcil, segons on. A Espanya, Catalunya inclosa, era a l’abast, tan sols, de les alfabetitzades minories selectes burgeses o aristocràtiques i encara. A La Regenta bescanten i critiquen la jove Ana perquè gosa escriure poesies... a la marededéu!

La sèrie sobre la novel·la canadenca, a la meva filla adolescent, li va agradar molt. Fins i tot es gravava diàlegs amb el cassette, que després, al càmping, escoltaven amb les amigues. Entre una cosa i l’altra, motivada per la meva circumstància maternal, vaig intentar escriure i dedicar-li una mena de Mujercitas de las Tejas Verdes, actualitzada i adaptades als temps que corrien, una narració ambientada en un barri de l’Hospitalet, que, de fet, era el de Can Serra, on jo treballava aleshores, encara que vaig situar el barri a Barcelona i el vaig amagar, discretament, sota un nom inventat. No sé el perquè, a la tapa m’hi van posar les torres Mapfre, que estaven acabades de fer (¡!) enlloc de la fotografia d’alguna barriada suburbial de l’àrea metropolitana.

La història és la d’una noia catalana, Joana Noguer, d’un poble gairebé abandonat, el pare de la qual, en veure que no té cap noi i que les coses, al camp, no van bé, emigra a la ciutat. Es troben sent gairebé l’única família catalana en un barri de nova creació, amb moltes mancances. M’havia adonat sovint d’aquesta circumstància, a causa de la feina, els catalans més humils, minoritaris, en aquells barris on tothom havia arribat d’Andalusia, d’Extremadura, de Galicia, s'hi trobaven una mica estranys. Vaig fer que la família la formessin també quatre germans, amb un noi, però. La protagonista lluita per tal d'assolir un lloc social i una identitat, coneix gent molt diferent, es troba amb una transició decebedora, i, al final, després d’un viatge ‘a les boires’ del poble on va néixer, retorna al barri de la seva adolescència que és, realment, el ‘seu’ lloc al món. Com que anava destinada al jovent, hi vaig posar una mica d’amor i un final feliç, amb aparellament de la protagonista amb un xicot també pobre, esforçat i lluitador, antic company d’escola, després d’haver refusat la companyia d’un dissenyador elitista, catalanista i folrat de peles.


La transició encara no havia estat novel·lada, aleshores, per això crec que el llibre resulta força original, encara que dormi, com tants d’altres, al limb de la literatura oblidada. Pel llibre hi passa gent de diferents generacions: l’àvia, desarrelada, però que aviat s’adaptarà a les noves circumstàncies, la mare, que descobreix el seu valor com a dona, el pare, que entoma una crisi laboral difícil, les germanes, totes diferents, uns burgesos catalans que no s’assabenten massa de la realitat obrera, polítics que comencen sent idealistes i acaben corruptes i oportunistes, l’abandonament del camp, els vells lluitadors, nobles i humans, aquells viatges iniciàtics de vuitè d’egb, l’inici de la societat consumista, amb l’accés a béns com ara la televisió, el cotxe, fins i tot la ideologia il·luminada d’una secta una mica estranya. Algun tòpic hi ha, és clar, però dels tòpics vivim, també. Malgrat que sembli estrany, moltes anècdotes són tretes de la vida real, com això de la secta, amb la qual s’havia ensopegat el germà d’una professora que treballava amb mi i on va conèixer una noia de casa molt bona amb la qual es va casar, després de fugir de l’indret sectari.

La protagonista del meu llibre acaba sent, com proclama el poema de Martí i Pol, allò que vol ser, encara que potser no és ben bé el que imaginava en els seus somnis infantils. Com sol passar, vaja. Per cert, aquests meus llibres no es troben ja en catàleg, però he comprovat que són a algunes biblioteques públiques, que sempre es d'agrair. Concretament: a la de Sant Pau, a la Lola Anglada, al Vapor Vell, a la Jaume Fuster, a la Joan Miró i a la Xavier Benguerel. Curiosament, no l'he trobat a cap de L'Hospitalet.

Fa uns mesos el grup de lectura del Foment Excursionista, format per gent gran, va llegir aquest meu llibre i els va agradar molt, cosa que em fa pensar que encara té valor i pot agradar a persones de totes les edats.


14.8.09

ENMIG D'ORATS I SAVIS (1)


Saber narrar en llenguatge vigorós
Deler i desig, i plers, i, sens esforç,
Rimar bells mots amb el ritme dels cors
Amants o folls; i, gens fantasiós

- Oh, dolç fallir! -, coronar de lluors
Éssers de carn, tot oblidant els morts
I l'ombra llur, reial, i d'un bell tors
Reprendre el tot vital i rigorós.

Saber sofrir sense llanguir i amar
Sense esperar, i, essent, ardit, del segle,
Témer i l'enuig i al nàufrag dar la mà;

Viure l'instant i obrir els ulls al demà,
Del clar i l'obscur seguir normes i regla
I, enmig d'orats i savis, raonar.


L’any 1989, i ja en fa uns quants, durant l’estiu, al càmping de Sant Feliu de Pallerols, encara amb una Olivetti portàtil, i amb els ordinadors personals i l’accés generalitzat a internet per inventar, vaig acabar d’escriure una novel·la que em va semblar, aleshores, reeixida, i que vaig enviar al premi Ruyra. Feia poc que m’havia ensopegat amb uns sonets de Foix, que em van impressionar per les imatges i el lèxic, i en els quals vaig trobar una frase adient a la història que explicava. Del sonet de Foix, que transcric, m’agraden, sobretot, els dos tercets finals. Foix és un poeta brillant, estrany, efectista, però, pel meu gust, amb una mica massa de focs artificials, destinats a mostrar més aviat el domini lingüístic que no pas a expressar sentiments profunds o desvetllar emocions. Té, però, alguns poemes inoblidables, molt reeixits, immortals. Potser ell mateix ja cercava aquests resultats, doncs, com trobo escrit a l’apartat que li dedica Lletra: Foix es definí a ell mateix, doncs, no com a poeta sinó com a investigador en poesia.


Aquest meu primer llibre publicat, el qual vaig tenir l’atreviment de titular amb un vers de Foix, va quedar finalista del premi. Va guanyar una novel·leta de tema ecològic; un membre del jurat, que vaig conèixer temps després, em va comentar que el tema ecològic era més actual. La miopia pedagògica ha fet molt de mal -i no ho dic en concret per aquest cas-, a la literatura de producció catalana destinada als joves i als infants, que ha hagut d’absorbir gran nombre de moralina sexual, bullyng, ecologisme d’estar per casa, bonisme carrincló i d’altres perles pseudoètiques. Un paradigma dels èxits infantils autòctons ha estat El zoo d’en Pitus, que compta amb tots els components necessaris per a esdevenir modèlic: nen malalt, innocència infantil, viatge a l’estranger pagat de forma solidària, i un zoo que ara seria políticament -ecològicament- incorrecte, fins i tot. Sebastià Sorribas té d'altres llibres molt millors, pel meu gust, i molt menys coneguts.


Enmig d'orats i savis se situa durant la guerra de Cuba, és la història d’una noia de pagès, de la Catalunya profunda, sense diners, que té la possibilitat de fer un matrimoni de conveniència amb un indiano, i que anirà a parar a Cuba, d’on retornarà vídua i benestant, al cap dels anys. Hi vaig barrejar històries que havia escoltat a coneguts, rondalles, i molta fantasia personal, i al capdavall em va semblar que no estava malament del tot. Com que pensava enviar-la a un premi juvenil, no la vaig allargar massa, i crec que va ser un error. No m’agrada escriure això que es diu novel·la juvenil, encara que té un mercat ampli i per a molts escriptors amb relacions professionals amb la secundària ha representat un modus vivendi important, gràcies a la inclusíó dels seus llibres en llistes de lectura més o menys obligatòria.

L’editorial Laia l’hauria publicat, si no hagués estat que, aquell mateix any, va fer fallida, i va deixar al carrer fins i tot a Joan Oliver, que n’era, crec, el director literari. Anava jo, aleshores, sovint per Rosa Sensat, Jaume Cela i Juli Palou, membres de l’Associació, s’encarregaven de la col·lecció El centaure, cosa que els comportava l'encàrreg de cercar autors i l'elaboració, al final dels llibres, d'uns comentaris destinats, no ens hem d’enganyar, a facilitar el treball dels estudiants als quals fessin llegir el volum de forma més o menys obligatòria. A través d’ells, que cercaven títols per a la nova col·lecció de Barcanova, el vaig arribar a publicar. Juli Palou em va fer uns comentaris excel·lents i aprofundits, la veritat. La il·lusió que em produí veure en paper aquella novel·la, encara que no era exactament com jo l’havia imaginada en els meus somnis, no cal ni que l’expliqui, perquè hi ha molta gent que ha viscut aquest tipus d’experiències. Ja em veia elevada a la categoria de patum literària, ai.

El llibre va passar desapercebut, encara que a les persones que els van llegir els va agradar molt. Una de les úniques crítiques, a l’Avui, de l'Andreu Sotorra, deia, fins i tot, que semblava escrit feia anys, insinuant que potser l’autora havia plagiat les memòries d’alguna iaia decadent. Es criticava també que no hi hagués escenes de sexe massa explícit, i que la noia es quedés embarassada amb abraçades, òndia, em pensava que tothom sabia ja com es feien els nens, que no calia entrar en matèria, i jo, la veritat, tinc molta autocensura amb aquests temes amorosos. De tota manera la crítica era ponderada i també es deien coses que estaven molt bé:

ENMIG D'ORATS I SAVIS

Júlis Costa, mestra i escriptora, utilitza amb el sintagma adverbial que dóna títol a la novel·la una expressió extreta d'un poema de J. V. Foix "viure l'instant i obrir els ulls al demà/del clar i l'obscur seguir normes i regla/i enmig 'orats i savis, raonar". I com en el poema de Foix, els protagonistes d'aquesta narració viuen a l'embat 'dun moment històric concret que no censuren i del qual només són observadors...

Tot un mostrari de personatges interrelacionats i assentats amb fermesa componen un seguit de records de les darreres carlinades, amb rondalles i tot un ampli ventall d'històries personals que ben bé podrien convertir-se en narracions autònomes, però que en la novel·la il·lustren amb eficàcia les característiques de la societat que du l'acció alhora que engrandeixen l'aura de l'eix narratiu dipositat en el personatge de l'adolescent Rosa...

Andreu Sotorra (Avui, 22-09-90)


Al cap d’uns anys em van enviar una carta de l’editorial Barcanova, destruïen els fons, com fan amb tots els llibres que sobren, que són la majoria, i em deien si en volia alguns, de record. En vaig demanar uns quants, vint o vint-i-cinc, molts dels quals no sé on deuen parar, cosa que em sap greu. La publicació, per a mi, de tota manera, va ser molt important. Em van pagar setanta mil pessetes a compte de drets d’autor i vaig regalar un vídeo als meus pares, aparell que aleshores era molt més car que no pas ara. No estava malament, per a aquella època. Ara, moltes editorials, encara gràcies que et publiquin el llibre, si ningú no et coneix. Suposo que sovint devia passar que ni tan sols es recuperaven, aquells diners.

La novel·la, crec, té un bon començament:

Aquell novembre va fer molt de fred. El vent xiulava amb poques intermitències, embogint el bestiar, que bruelava des dels estables. Fent que, sobtadament, les gallines i els coloms fessin bategar les ales convulses, espaordit el seu enteniment amb aquelles ràfegues violentes. De tant en tant s’escoltava algun cop fort, d’algun cobert fet malbé, d’algun estri que una rebufada feia caure de cop i volta, d’algun finestra que es trencava arrauxat, estrepitosament...

A mi m’agraden els llibres amb il·lustracions. En aquest cas n’hi van incloure algunes, de Josep Buixadera, de qui no he trobat referències, i a qui no vaig arribar a conèixer, molt boniques, encara que no reflectien els personatges com jo els havia imaginat, cosa, per altra banda, inevitable. Somniava que tindria èxit, que de la novel·la en farien una sèrie per a la televisió, que Benet i Jornet em telefonaria, interessant-se pel tema de la filmació. Crec que hauria estat bé, millor que moltes altres que han endegat sobre la guerra de Cuba, la veritat.


Encara que no està bé explicar el final de les històries, copio el paràgraf que tanca la novel·la, per tal que s’entengui el perquè del títol, ja que la protagonista desitja surar entre orats i savis, i veure passar la vida sense que res no l’afecti, però, és clar, no ho aconsegueix:

De la finestra estant veia com bastien un edifici nou. Aquella ciutat somniada creixia, s’eixamplava, s’estenia sota el sol ponent. Els paletes humils bastien les cases dels rics amb cura artesanal, però potser amb la revolta al cor, esperant el temps de la justícia. Va córrer les feixugues cortines desitjant absurdament que el pas del temps no penetrés a la còmoda saleta. Li semblava que això era el que havia fet sempre: romandre passivament asseguda mentre, en un escenari immens, com en una obra de teatre o en una òpera llarguíssima, s’engrunaven cruelment les vides dels altres.


Em sentia Faulkner, i vaig iniciar la construcció d’una mena d’univers centrat en Userda, -un poble inspirat en el del meu pare, a la Garrotxa, que més endavant recuperaria en altres llibres posteriors-, Sorrals, un poble de mar, i d’altres espais que aspirava a mitificar. A Barcelona li vaig conservar -i li he conservat, en posteriors novel·les- el nom real, i els trets distintius propis. La protagonista l’he recuperada, també, ja vella, en una novel·la inèdita fins fa poc temps, L'inici del capvespre. L’he tornat a repassar en alguna ocasió, aquesta primera novel·la publicada, em sembla prou digna, al menys no em fa vergonya rellegir-la, encara que avui hi faria un bon repàs i, sobre tot, hi afegiria unes quantes pàgines més. Esperem que algun dia la pugui reeditar en millors condicions i amb millors resultats. Un llibre té una vida molt llarga, em va dir, en una ocasió, un assenyat company de feina...

Afortunadament, en algunes biblioteques públiques es pot trobar aquesta novel·la, per si algú hi està interessat. Concretament a la Joan Miró i a la del Vapor Vell, de Barcelona, i també a Vilafanca, Badalona i Santa Coloma de Gramenet.

PRESENTACIÓ



La relativa calma de l'estiu fa que m'hagi decidit a encetar un projecte de fa temps: recollir en un blog informació sobre la meva obra literària, publicada o inèdita. Fa anys, uns quants, vaig endegar una web sobre el mateix tema. La feina i manteniment que demanava aquell espai va fer que l'abandonés aviat. Com que els blogs ofereixen immediatesa i molta més facilitat d'actualització, crec que pot estar bé aplegar els materials que tenia a la vella web, així com els nous, en un blog que he titolat com vaig titolar aquell primer intent de donar-me a conèixer més enllà del cercle de coneguts: El plaer d'escriure. Un nom que em sembla encara adient ja que sempre he escrit per plaer i afició, sobre tot. Potser aquest espai servirà per a difondre una mica més el que he escrit i publicat ja que avui els mitjans convencionals queden molt limitats a l'hora d'informar sobre el món literari.

Vaig començar a publicar alguna cosa a principis dels noranta. M'adono que compto ja amb un cert gruix de publicacions en paper, suport que encara sembla el més apreciat per la majoria de la gent, encara que els temps estan canviant, ens agradi o no. Potser hores d'ara, si compto els blogs i d'altres espais a la xarxa, tinc més pàgines publicades en els blogs que no pas en els llibres convencionals. Un altre tema complex, més enllà de la publicació, és la difusió del que es publica, cosa difícil si no tens relació amb els mitjans habituals on surten crítiques literàries o es publiciten les noves edicions. A més, hi ha tant de material per tot arreu que, ni tan sols un crític amb bona fe i ganes d'actuar amb justícia i generositat pot accedir al conjunt de lletra impresa que cada dia sorgeix per tot arreu, saturant els taulells de les llibreries.

Així doncs i, també, perquè a partir de la publicació de la meva darrera novel·la em trobo gent interessada en les anteriors i que em pregunten on es poden trobar, o sobre la meva obra poètica, em sembla prou justificada la publicació d'aquest nou blog.