6.1.17

NIT DE REIS I MATÍ DE JOIA

Resultat d'imatges de epifania

Recupero un parell de poemes dedicats a la festa d'avui, un de més nostàlgic i un de més alegre:



Nit de Reis

Venien els Tres Reis de llunyanes muntanyes
al barri on l’hivern nou feia cristalls de festa
i aquell temps vell farcit de migradeses
escampava un alè de gran prosperitat.

No hi havia cap altre instant de meravelles
com el matí de Reis en una casa humil
amb els paquets guarnits que s’acaramullaven
damunt d’aquella vella taula del menjador.

Oblidaven neguits, els grans, i maltempsades,
i guerres, desenganys, feines sense futur,
davant de l’evidència d’uns Reis sense cap regne
amb camells voladors i patges esforçats.

Dels misteris antics, cap com aquell em sembla
avui tan evident, i no pas pels regals
ni per la nit de somnis, quan tot era possible,
ni per aquelles nines ni per aquells soldats.

El miracle més gran eren els grans, la joia
dels seus ulls que brillaven, tan innocents i clars.
Les seves il·lusions, més que no pas les meves,
poblaven el matí de joia resplendent.

Ara també sóc gran i veig com n’és de fàcil
fer-te estimar de xic, sense esforçar-te gens,
tan sols si creus els contes que expliquen els qui enyoren
allò que un dia creien, quan també eren infants.

No és pas aquesta festa cosa de criatures,
és una primavera de records escapçats.
Comprovar que tot torna i que tot és possible,
a les grans caravanes dels reis omnipotents.





NIT DE REIS


Sota la nit de gener
entre boires i muntanyes,
han viatjat els tres reis ,
resplendents de pols daurada,
pel desert de l’infinit,
en camells de xocolata.

Porten les carrosses plenes
de joguines ben triades.
Pilotes, nines i trens,
i ordinadors amb pantalles,
on pots veure tot el món
des de les cambres de casa.

Porten mitjons i jerseis,
abrics, barrets i flassades,
disfresses, fireta, jocs
d’aquests per jugar a la taula,
llaminadures, titelles,
i un munt de coses estranyes.

-Com està canviant el món!
-Melcior, enfadat, s’exclama-
No m’agraden els joguets
electrònics, que fan ara-.
És un rei tradicional,
de costums encarcarades.

-Melcior, estàs envellint!
-en Gaspar respon amb calma-.
És jove i és coratjós
I  la novetat l’exalta.
Amb els estris tecnològics,
ell hi té la mà trencada.

Baltasar, el morenet,
cavalca en silenci, calla.
Porta a les mans un antic
llibre de tapes folrades
on hi ha la història del món
i cinquanta mil rondalles.

El sol comença a sortir
rere muntanyes de nata.
Els reis estan molt cansats,
la seva gent, esgotada,
de tant pujar pels balcons,
amb la bossa carregada.

Tornaran cap a l’orient,
ho faran ben a trenc d’alba,
doncs tenen un hotelet
a un oasi amb llacs de plata
on reposen durant l’any
de tota aquesta feinada.


Júlia Costa, Les fràgils paraules, Ushuaia, 2015

2.1.17

ANTICS SILENCIS


L'hivern damunt del mar. Antics silencis
s'esmicolen al port domesticat
per on passeja un munt de pelegrins
que compren galindaines i es retraten
amb un paisatge de clarors somortes
darrere seu, sense pensar en tragèdies
ni en mars amb ones ben poc innocents.

El temps s'emporta els morts i la nostàlgia,
les il·lusions, tan fràgils, les proclames,
les frases fetes, les consignes velles,
la joventut, les festes i les frases
repetides a un munt de samarretes
i a les acolorides enganxines
que esquitxen aquest món tan poc amable.

Cal viure, no sé com ni els objectius
que ens empenyen a riure i fer barrila,
a esmerçar en francesilles els estalvis,
a embolicar presents i fer llaçades,
i a marcar el calendari amb vermellors
lligades a la història, a les rondalles
i a les celebracions de tota mena.

Potser ens han conformat, qui sap per què,
amb un ordinador com de fireta,
que fa que encara ens aturem seriosos
davant d'un sol ponent, d'un mar en calma,
d'un moment tan estrany i imprescindible
com aquest del capvespre vora l'aigua
on s'emmiralla la ciutat amable.

Júlia Costa, Imatges i Paraules, poemes inèdits, 2017


19.12.16

NADAL, 2016


NADAL, 2016



Enmig de multituds retrobarem silencis,
penjarem fanalets i papers de colors.
Lluentons fets d’espurnes de mirallets de pluja
encendran  noves torxes pel camí dels pastors.

Amb farina de neu, amb àngels i amb dimonis,
amb àvies amb filoses i un pescador pacient,
amb llenyataires vells i rabadans escèptics,
conformarem un poble igual i diferent.

Un infant, una cova, un pare i una mare,
una mula i un bou, les antigues cançons,
uns records esvaïts, avantpassats que tornen
als instants que acomboien les neules i els torrons.

Un any que ja s’escola pel cistell de la vida,
uns reis que cerquen sempre un miracle imprecís,
una pau a la terra que sembla tan llunyana,
la bona voluntat, que acull el desencís.

Una esperança encara, imprescindible i sàvia,
un camí il·luminat per un estel etern,
i la gent que ens estima i paquets amb llaçades
al balcó de la llar, en un mati d’hivern.

Júlia Costa, desembre 2016

8.12.16

PUNTUACIÓ




Resultat d'imatges de TRACTAT DE PUNTUACIÓ

PUNTUACIÓ           

Vaig iniciar amb majúscula el quadern de bitàcola,
després hi vaig escriure projectes en negreta,
vaig posar entre cometes els amors fet distància,
en cursiva paraules que no havien de ser.

Vaig separar amb les comes les esperances febles,
després de la disbauxa vaig fer punt i seguit,
punt i apart quan la vida se’m va mostrar difícil.
Vaig escampar a les pàgines un munt d’interrogants.

Signes admiratius van cloure les sorpreses,
amb dos punts iniciava les enumeracions
de tants somnis efímers i  d’il·lusions perdudes
vora d’un punt i coma absurd i ben sobrer.

Avui he perdut grapa per la cal·ligrafia,
L’ortografia em pesa, la norma m’és distant.
Ara escric llibertat en lletra molt menuda,
subratllo la paraula i poso punt final.



1.12.16

PATRIMONI PERDUT





Hi havia un gran cinema a l’antiga avinguda
on els somnis filaven un futur més amable
i on a la mitja part, en un bar sense portes
hi venien galetes, caramels i gasosa.

L’enforcall de carrers dibuixava una plaça,
vaques sense pastures somniaven muntanyes.
A l’església malmesa per revoltes antigues
hi cremaven molts ciris sota sants sense pàtria.

Al convent de les monges hi havia un hort magnífic,
amb un pou, un safareig i una marededéu,
i una enorme figuera que s’abocava alegre
per damunt de la tanca, vers un carrer menut.

Barri amunt s’iniciava un poble de barraques
on la gent més alegre cantava fent bugada
i per on la mainada s’encalçava al capvespre
o jugava amb fireta i bressolava nines.

Hi havia moltes coses, avui n’hi ha moltes altres,
que ja no puc percebre amb ulls enlluernats,
però que seran postals als records del futur
d’aquells que em sobrevisquin quan jo ja sigui res.

Júlia Costa, poemes inèdits, 2016


30.11.16

EL PAS DE LES BALENES







He pujat a la torre de la roca més alta.
M’han dit que aquest capvespre passaran les balenes,
esguardo amb els binocles l’horitzó i l’oceà.

Espero. A la senalla porto pa, vi i maduixes,
un llibre de poemes i una valona blava
per si el terral del vespre no em  resultés amable.

S’esbalça l’estelada per l’espadat ombrívol.
Veig passar bruixes joves entre núvols i lluna.
Els estels s’emmirallen a les ones d’avui.

Ratlles de sol vermell saluden peixos savis,
estelles ametista acompanyen la llarga
processó de cetacis precedits per dofins.

Tot ha passat de pressa, la fosca m’acomboia.
Ja tot és un record, un retrat esvaït
i retorno tranquil·la al recer de la vila.


Júlia Costa, poemes inèdits, 2016




28.11.16

LA VELLA CIUTAT







La ciutat on el temps s’ha tornat represàlia
s’endormisca al fondal sense límits precisos,
entrunyella les vides dels homes i les dones
amb cordes invisibles quan el jorn s’abalteix.


Han tancat els portals de les velles muralles,
han segellat les portes dels casals ultratjats
i a la torre més alta hi ha penjat les despulles
dels somnis que gronxaven il·lusions abaltides.


Les campanes enceses de l’església romànica
intenten endebades cridar el poble al combat
en nom d’inútils greuges i d’antigues consignes.


Temorenca, la lluna s’enfila a la carena,
acomboia basardes i angoixosos neguits
entre els tons ametista dels núvols tardorencs.



Júlia Costa, poemes inèdits