28.10.17

PEIXOS A L'AQUARI


Llisquen els peixos, desconeixen límits,
no saben que no són a l'oceà,
que tan sols neden entre els decorats
de l'aquari d'un museu modern.

Els dibuixem mentre els minuts s'escolen
en aquest mar tan limitat on suren
els vells records i les paraules tendres,
peixos perduts entre coralls de plàstic.

Potser són prou feliços. O inconscients.
Expliquen els etòlegs saberuts
i els filòsofs que pensen i mediten
que ells no poden saber que han de morir. 

Són tan bonics! Semblen de sucre candi,
de cristall de colors, se'ls transparenta
l'espina que sosté el seu cos tan fràgil
però més àgil que el meu, entre les aigües.

Llisca el pinzell, sucat en l'aquarel·la
damunt del meu dibuix, massa maldestre,
i ells s'esmunyen, gentils, entre les roques
d'un fons marí que sembla ben real.

7.10.17

DES DE LA MORT, LA VIDA

Fotografia: Júlia Costa. Vista de Barcelona des del Tanatori de la Ronda de Dalt

...quan jo mori,
tots, tots,
bons o dolents,
sereu només els meus supervivents.


Joan Oliver, Pere Quart



La tardor té aquest caire de nostàlgia,
comença a fresquejar, el dia s'escurça,
i esperem la diada de Tots Sants
per recordar els difunts que encara tenen
un lloc a la memòria dels que viuen
com si el món fos etern,
                              potser immutable.

Hi ha moltes coses que avui ens trasbalsen:
les vanitats, les ambicions, els canvis,
la incomprensió de tanta gent que mana
encimbellada en un estrany indret
des d'on tot es contempla en la distància,
com des del mirador del tanatori
vaig mirar la ciutat, fa ben pocs dies.

L'amic mort reposava ja per sempre 
en una cambra higiènica i bonica,
car avui no existeix gran diferència
entre l'habitació d'un bon hotel
i aquestes sales on els mors es vetllen
fent una estada breu que sol pagar-se
                          a preu d'or, ben mirat.

La família plorava i els amics
també estàvem molt tristos.
                               Va ser un home
que va estimar, que va patir, gaudia
amb lectures i amb festes i amb els néts
i anant a la muntanya
                                 i, quan calia,
fent voleiar banderes arrauxades
pels carrers on la gent crida i s'estima
i passeja i contempla embadalida
els nous aparadors de temporada.

Tan sols ja sóc avui la seva
                  supervivent.
El seu record viurà
en la meva memòria, alguns anys més.
Era un home de pau, amb una mica
d'inofensiu mal geni, temporal,
incapaç de congriar ressentiments,
amic dels acudits i les facècies.

Descansa en pau, o així ho voldria creure.

Sobre la mort i el més enllà ben pocs
debats es fan a les televisions.

La mort no és misteriosa,
és lletja, inesperada, corruptora. 

Envejo avui la fe dels convençuts 
i fins i tot credulitats antigues
sobre esperits vagarosos i presents
en algun lloc, potser ben a prop nostre.

Encara fa calor. Les castanyeres
malgrat tot, ja comencen a escampar-se
per la ciutat on tot sembla immortal
i que aplega misèries i alegries.

Tot sembla retornar, però tot passa,
mentre fem el dinar o anem al súper
o ens comprem uns mitjons o unes sabates
i ens arribem al cine, o al concert,
o al cementiri, allà on la pols dels nostres
s'amuntega a les lleixes com els llibres
que ningú no fulleja ni llegeix.

Adeu, amic. Aquells que em precediren
ja conformen llistats d'evident gruix
a la meva memòria, encara viva.

Et vam acomiadar amb sons estimats,
amb poemes d'aquests de circumstàncies,
amb una evocació sentimental
escrita per algú amb grapa poètica.

I després van tornar, sense remei
al món tan estimat de cada dia,
amb aquell sentiment, inevitable,
de voler aprofitar les hores bones
mentre durin. 
                  Car tots, un dia o altre
serem records per als supervivents.


Júlia




9.9.17

EL MEU MAL NO VOL SOROLL

El meu mal no vol soroll
ni crits dels abanderats
ni trets d'armes als terrats
ni un foc encès al rostoll.

El meu mal no vol soroll
ni consignes ni proclames,
ni cants de terres llunyanes
ni el discurs del bocamoll.

El meu mal vol pau senzilla
poruga i sense passions,
vol quatre banals cançons
i cap tresor a cap illa.

No és pas estrany, el meu mal:
el pas del temps, el comiat
de tanta gent que he estimat,
tot ben poc original.

Joves ardits i amb coratge
em miren amb compassió,
ells, que són com vaig ser jo 
en encetar el meu viatge.

El meu mal no vol remor,
l'experiència és tot un llast
que evidencia el contrast
entre els fets i la il·lusió.

No em jutgeu sense pietat
si els himnes ja no em fan peça,
si m'amara la tristesa
i defujo tot combat.

El meu mal no vol res més 
que un llibre i un finestral,
una agulla i un didal,
un record i un braser encès.

No em mouen les profecies
ni una nova rebel·lió.
Miro a la televisió
les guerres de tots els dies.

El meu mal no vol soroll,
sí, ho admeto, ja sóc vella.
S'abalteix la meva estrella
esporgada amb el gatzoll.

El meu mal és mal de vida,
malaltís enyorament.
La flor del darrer moment
es decandeix a l'eixida.


Júlia Costa
Poemes inèdits, 2017

12.8.17

EL RIU


No és gens original comparar un riu
amb la vida, que neix i creix i fina
i es barreja amb el llot i amb altres aigües
i tan aviat sembla tranquil i plàcid
com perillós i a punt de desbordar-se
o bé pateix una sequera llarga
i un temps d'escassedat i deixadesa.

L'Ebre té avui la llum d'un estiu tendre,
reflecteix les mirades ancestrals
de tanta gent com n'ha sabut el tast
i els perills i n'ha fet camí feixuc
arrossegant, per vells senders de sirga,
llaguts que avui són un reclam turístic.

Al seu fons hi reposen ofegats,
i els ossos dels soldats de les tragèdies,
junts avui, entre còdols, malgrat fossin
d'un bàndols o de l'altre. Vides breus,
escapçades de forma prematura
en aquell temps que avui sembla teatre
destinat a acollir els encuriosits
viatgers del present, enamorats
d'un passat que no hauran de patir mai.

He seguit caminals sota pollancres,
he escoltat els ocells de la ribera
i he vist, damunt de l'enllotada bassa,
orenetes d'avui, que s'empassaven
els insectes daurats de vida efímera.

Les criatures juguen i s'encalcen
damunt la gespa, avui la xafogor
s'ha abaltit una mica. I uns quants núvols
conformen un paisatge pintoresc,
bellíssim, lluminós. La vida passa
damunt del riu, sense aturar el seu ritme.

Júlia Costa, Imatges i Paraules, poemes inèdits, 2017

1.8.17

NOSTÀLGIES ESTIVALS


L'estiu té solituds i fins i tot
sento l'absència dels qui ja són morts
amb més intensitat que quan l'hivern
escampa l'escalfor de tantes festes
al meu entorn.

L'estiu és un final, la vida passa
entre la xafogor de la ciutat
i les platges on sembla que un mar fràgil
s'empassi navegants i nedadors
en l'anònim conjunt que conformem
els éssers vius, damunt la sorra tendra.

A muntanya és encara més palesa
aquesta solitud. A poc a poc
s'escurcen ja les tardes. Els camins
semblen perdre's al fons dels horitzons
en el no res del mar de les distàncies.

Deu ser l'edat, em dic. Però m'enganyo,
ja quan era petita, quan la vida
estenia misteris davant meu
i tantes existències imprevistes,
sentia, com avui, de tant en tant,
a l'estiu, sota el sol tan inclement,
una mena d'enyor desesperat
que congriava tristors inexplicables
que irritaven, recordo, a la gent gran
del meu entorn, car no les entenien.

Tornarà la tardor, serem més grans,
la fresca forjarà seguretats
i ganes de sortir a escampar la boira
sense aquestes frescors artificials
que ens aclaparen i que fan que estiguin
les finestres tancades, soterrats
al cau dels somnis fets de migdiades.

La gent, per oblidar les solituds,
viatja i es distreu. I quan acaba
el viatge, t'ensenya, melangiosa,
un munt inútil de fotografies
i filmacions. Inútil esperança
de fer eterns els minuts que han esberlat
cercant qui sap quins móns sense sentit.



Imatges i paraules, poèmes inèdits, Júlia Costa, 2017

10.6.17

RUNES POC VALORADES PELS EXPERTS





Las runes d'unes cases decadents
conformen un paisatge de teatre
i al fons, uns quants pintors contemporanis
poc cotitzats i amb poques ambicions
hi han pintat un mural decoratiu.

Com que no són romanes ni romàniques,
ni ens evoquen revoltes arrauxades,
les pedres no desvetllen inquietuds
de saberuts historiadors fatxendes,
ni de veïns amants d'això que en diuen
avui 'memòria històrica', memòria
que s'adapta ben bé com plastilina
al que convé que recordem, encara
que ni tan sols hagués esdevingut
en cap moment, al menys com ens ho expliquen.

Aquí hi havia un edifici rònec,
una escola de pobres i, qui sap
quines altres misèries s'hi aplegaven.

Costa molt  de passar de vell a antic
i  ser ben valorat per als ser-ciències.

Si jo manés, ho deixaria així,
finestres que no tenen cap mirada
i aquests colors al fons, que en el futur
seran, potser, art de culte vanguardista.

Júlia Costa, Imatges i paraules, poemes inèdits


22.5.17

EL NOM NO FA LA COSA

Resultat d'imatges de santa julia

Júlia em dic i Júlia em deia
i era nom poc apreciat,
al llarg de la meva vida
poques Júlies m'he trobat.

Però com que la moda mana
fa uns vint anys, si fa no fa,
el meu nom va fer fortuna
i ara moltes Júlies hi ha.

Abans deien que tenia
nom de vella, ara ja no,
ara ja a tothom li plau
aquest nom tan rebufó.

Jo volia dir-me Rosa,
és un nom que ja no agrada,
¿què hi ha més bell que una rosa
tan bonica i perfumada?

Els gustos sempre canvien,
i, ves, toca el nom que toca,
ja n'he vist de tots colors
i ara el meu fins fa patxoca,

Però quan vaig pel carrer
i escolto avis mainaders
que acomboien noves Júlies
em sap greu, no hi puc fer més.

Avui, dia de la santa,
santa Rita el comparteix,
santa Rita fa impossibles,
i jo no puc fer el mateix.

Així doncs, em felicito,
els sants no són com abans,
portem el nom que portem
i al capdavall ens fem grans.

I és que el nom no fa la cosa,
i a Romeu va dir Julieta
que si s'hagués dit Pepito
li hagués fet igual l'aleta.

Va ser el nom d'una pobra àvia
morta jove i poc feliç,
no la vaig poder conèixer
i va viure un temps molt trist.

Jo no em queixo de la vida,
he viscut uns anys millors,
només tenim un temps nostre,
ningú no en pot tenir dos.

I aquí acabo aquest dilluns
un poema fet a raig
amb el qual em felicito
aquest vint-i-dos de maig,

Júlia Costa, poemes inèdits, 2017