26.8.16

ESTIU





Recuperant poemes

Estiu

Al relleix del finestral
mirant la plaça abaltida
hi tinc un test sense flors
on dorm un esqueix de vida.

El sol pinta les teulades
per a donar-me el bon dia
amb colors del temps que ve
i una mica de mentida.

Sento els estornells amics,
I entre els núvols que matinen
hi dibuixen els falciots
els caminals de les vinyes.

Les campanes de les vuit
desvetllen les hores tristes
i una veïna amatent
espolsa estores antigues.

Els paletes han trobat
les eines esmorteïdes
entre somnis de palaus
i de cases presumides.

Entre margeres i bosc,
més enllà de les botigues
els tractors enderiats
festegen amb les collites.

Madura el raïm primer,
i entre la verdor infinita
reflecteixen els penjolls
el poble, els camins, l’ermita.

Matí d’un temps que és el meu
i d’una gent que m’estima
i d’un present que se’n va
però que encara em necessita.

Espurna d’eternitat.
Un lloc, un moment, un dia,
que no tornarà mai mes
damunt la terra petita.


Julia Costa, L'ombra de les vinyes, publicat a l'Antologia de Poetes de l'Ebre, 2016

24.8.16

OMBRES D'ESTIU



Recuperant poemes que ja són antics...

Ombres d’estiu

Ombres d’estiu, els dies que s’escurcen
amaguen ja les boires de tardor
sota aquest so esqueixat de les ballades
d’una festa major que s’abalteix.

Fa temps que no vol ploure.

Tot ens cansa. 

Volem el fred i el fred no té pietat
quan torna als meus paisatges
i endormisca
aquesta vida, vanitosa avui.

Volem ser eterns, però no pas immutables.
Estèril vanitat, orgull inútil.


Júlia Costa, L'ombra de les vinyes, poemes inèdits (2010)


4.8.16

LA LLENGUA DEL POBLE


Recupero un antic poema que gairebé és un manifest lingüístic


LA LLENGUA DEL POBLE


(Reivindicació de la varietat dialectal poble-sequina)


Vaig escoltar moltes vegades 
que al barri no parlàvem com calia.
sinó un trist català de gent inculta
esquitxat de barbarismes,
de castellanismes,
i de paraules gairebé en patuès,
sorgides de l’ànima popular,
amb espurnes de caló,
amb   la  fonetica barcelonina,
de la Barcelona menyspreada,
la del sud,
la dels incults, humils i marginats.

Deien que era un parlar xava,
incorrecte,
lleig.

Avui sé que era una forma dialectal 
tan digna com qualsevol altra.

Avui, 
quan tornem a reivindicar els gitanos de Vallmitjana
que anaven bruts i apedaçats,
bevien, renegaven
i menjaven sovint musclos amb ceba
amagant de la bòfia el que mangaven.

Jo reivindico els ceniceros, els llaveros, 
els salerosos veïns del meu barri,
que parlaven el millor català de tots,
el meu,
amb fonètica empeltada d’andalús, de murciano, 
de gallec,
reivindico el sello, el busson, el xaval,
i sobretot, aquell mot singular,
original, extraordinari, noble,
el sacatapus que els dies de festa
ens ajudava a treure els taps de suro
d’aquelles ampolletes de xampany
tan dolç, tan ensucrat, 
el lloc del qual, com que ara som tan fins,
l’ha ocupat un beuratge
que es diu brut.

Torneu-me el català del Poble-sec!
Qui se l’ha endut? On rauen els veïns,
els amics dels meus avis i els murcianos?

La normativa té aquestes servituds,
perdre llençols a totes les bugades
i bastir una frontera inexistent
entre la correcció i el dogmatisme
i la paraula viva del carrer.

Perdonareu que m'hagi resistit
a fer servir cursiva o bé cometes
per marcar tot allò que s'ha perdut
o que no trobareu als diccionaris.



Julia Costa, poemes inèdits, 2012

3.8.16

JULIOL

Juliol

Uns infants corren sobre bicicletes
pels carrerons del poble. Tot és llum.
Bufa un garbí pietós. Quan el sol minva
la gent passeja, encara a poc a poc.

Els homes grans, aplegats a la porta
del bar del carrer gran, veuen com passa
la vida, amunt i avall, encisadora,
com si portés estels d’eternitat
clavats als ulls, on dormen les mirades
i els desigs sense nom, desesperats.

Quina enyorança del passat proper!
Quina enyorança del futur desat
als misteris d’antigues joventuts!

I quina pau, quin estrany privilegi,
gaudir d’un temps sense sotracs ni lluites.
L’ombra dels soldats morts 
des de les pàgines
d’un llibre, a la petita biblioteca
del poble, m’ha portat velles banderes
perilloses i inútils, car no hi ha
bandera ni paraula que mereixi
una vida, per ben humil que sigui.

De forma imperceptible, ja les tardes
s’escurcen una mica, s’abalteixen
sota innocents boirines de vacances.

Júlia Costa, poemes inèdits


7.7.16

LES AMIGUES D'ABANS




Les amigues d'abans, complicitats,
secrets i amors, passejades, paraules,
balls i enamoraments imaginaris,
actors d'aquell cinema imprescindible,
cançons romàntiques, tonades imprecises,
viatges impossibles, i cercar
la roba més barata i reeixida
per disfressar-nos, ai, de senyoretes.

I petites traïcions, malevolences
innocents, i aquells somnis esvaïts,
i pòlvores i un toc de pintallavis
i un futur que ningú no imaginava
i el pas del temps, encara lent, la llum
d'aquells matins alegres de diumenge,
i tanta, tanta vida davant nostre.

Tot just l'escola era un record proper
i ja semblava un món llunyà, enyorat,
on l'ordre i els horaris repetien
els dies i les hores i els minuts
entre la pols de guix i les pregàries
i unes monges que avui em són properes
com víctimes, també, de l'embolcall
i els dogmes, i l'engany ben assumit
després de tants rosaris en penombra.

Les amigues d'abans, en aquell món
de perspectives ben encotillades
també pels nois que papallonejaven
a l'entorn de nosaltres. Malgrat tot
quanta il·lusió en aquella adolescència
a tocar dels anys joves, ben a prop
d'aquell irreversible món adult
que amb poca cosa es conformava, és clar
després de la tragèdia, la misèria 
i les mancances i els somnis trencats.

Les amigues d'abans no em reconeixen
ni jo tampoc a elles. Qui som ara?
Ens agermanen les generacions,
l'evocació de dies compartits,
l'entorn i aquells misteris innocents.
La majoria ens hem reinventat
un passat una mica més amable.
Més d'una ja no hi és, la vida passa,
i com els vells de la nostra infantesa
ens retrobem en els enterraments.

Àvies d'avui o conques viatgeres,
difuntes prematures i plorades,
us estimo a desgrat, m'identifico
amb vosaltres, encara recupero
algun instant, una fotografia,
unes paraules que em vénen al cap,
aquelles fantasies i aquells somnis
i tanta, tanta vida davant nostre.
Qui pot no sentir mai la tendra angoixa
que produeix el pas rabent dels anys
davant d'una amigueta d'aquells dies?

Júlia Costa, poemes inèdits, Imatges i Paraules, 2016





6.7.16

CARRER I SOL PONENT





Un floc de sol ponent damunt dels arbres
damunt de les carrosseries dels vehicles
damunt l'asfalt, als vidres dels balcons,
en una tarda llarga d'un estiu
com tants, amb falciots a l'aire
i records a la bossa del mercat.

I tot allò que ens era indiferent
i conegut i repetit i vell
de sobte pren un to de gran prodigi
breu, estantís, i la tendresa sura
entre aquest tornassol daurat i encès
que precedeix a la imperfecta fosca
de les nits de ciutat, tan relatives.

Júlia Costa, Imatges i Paraules, poemes inèdits, 2016









11.6.16

ANTICS ESTIUS AL BARRI


Recuperant poemes...



Antics estius al barri

Els estius eren llargs al temps de la infantesa.
No teníem un poble ni una llar d’estiueig,
i les feixugues tardes s’esllanguien, inútils,
a la ciutat, encara, sense turistes àvids.

Però un estiu fins i tot vaig pujar a la piscina
de Miramar, immensa, per aprendre a nedar.
Hi anava amb una colla de companyes d’escola
i teníem tretze anys.

El sol era calent, la pujada, feixuga.
Però les nostres cames
no sentien encara dolors ni rampes, eren
cames de joventut, balladores, alegres,
soldats que atalaiaven els misteris pregons
de la vida amagada als més íntims paisatges.

L’aigua era blava i feia una olor de lleixiu
compacta. La ciutat, als nostres peus, surava,
com nosaltres a aquell petit mar sense onades,
una ciutat perduda al planeta distant
on viuen les persones que algun dia vam ser.


Júlia Costa, poemes inèdits