8.12.16

PUNTUACIÓ




Resultat d'imatges de TRACTAT DE PUNTUACIÓ

PUNTUACIÓ           

Vaig iniciar amb majúscula el quadern de bitàcola,
després hi vaig escriure projectes en negreta,
vaig posar entre cometes els amors fet distància,
en cursiva paraules que no havien de ser.

Vaig separar amb les comes les esperances febles,
després de la disbauxa vaig fer punt i seguit,
punt i apart quan la vida se’m va mostrar difícil.
Vaig escampar a les pàgines un munt d’interrogants.

Signes admiratius van cloure les sorpreses,
amb dos punts iniciava les enumeracions
de tants somnis efímers i  d’il·lusions perdudes
vora d’un punt i coma absurd i ben sobrer.

Avui he perdut grapa per la cal·ligrafia,
L’ortografia em pesa, la norma m’és distant.
Ara escric llibertat en lletra molt menuda,
subratllo la paraula i poso punt final.



1.12.16

PATRIMONI PERDUT





Hi havia un gran cinema a l’antiga avinguda
on els somnis filaven un futur més amable
i on a la mitja part, en un bar sense portes
hi venien galetes, caramels i gasosa.

L’enforcall de carrers dibuixava una plaça,
vaques sense pastures somniaven muntanyes.
A l’església malmesa per revoltes antigues
hi cremaven molts ciris sota sants sense pàtria.

Al convent de les monges hi havia un hort magnífic,
amb un pou, un safareig i una marededéu,
i una enorme figuera que s’abocava alegre
per damunt de la tanca, vers un carrer menut.

Barri amunt s’iniciava un poble de barraques
on la gent més alegre cantava fent bugada
i per on la mainada s’encalçava al capvespre
o jugava amb fireta i bressolava nines.

Hi havia moltes coses, avui n’hi ha moltes altres,
que ja no puc percebre amb ulls enlluernats,
però que seran postals als records del futur
d’aquells que em sobrevisquin quan jo ja sigui res.

Júlia Costa, poemes inèdits, 2016


30.11.16

EL PAS DE LES BALENES







He pujat a la torre de la roca més alta.
M’han dit que aquest capvespre passaran les balenes,
esguardo amb els binocles l’horitzó i l’oceà.

Espero. A la senalla porto pa, vi i maduixes,
un llibre de poemes i una valona blava
per si el terral del vespre no em  resultés amable.

S’esbalça l’estelada per l’espadat ombrívol.
Veig passar bruixes joves entre núvols i lluna.
Els estels s’emmirallen a les ones d’avui.

Ratlles de sol vermell saluden peixos savis,
estelles ametista acompanyen la llarga
processó de cetacis precedits per dofins.

Tot ha passat de pressa, la fosca m’acomboia.
Ja tot és un record, un retrat esvaït
i retorno tranquil·la al recer de la vila.


Júlia Costa, poemes inèdits, 2016




28.11.16

LA VELLA CIUTAT







La ciutat on el temps s’ha tornat represàlia
s’endormisca al fondal sense límits precisos,
entrunyella les vides dels homes i les dones
amb cordes invisibles quan el jorn s’abalteix.


Han tancat els portals de les velles muralles,
han segellat les portes dels casals ultratjats
i a la torre més alta hi ha penjat les despulles
dels somnis que gronxaven il·lusions abaltides.


Les campanes enceses de l’església romànica
intenten endebades cridar el poble al combat
en nom d’inútils greuges i d’antigues consignes.


Temorenca, la lluna s’enfila a la carena,
acomboia basardes i angoixosos neguits
entre els tons ametista dels núvols tardorencs.



Júlia Costa, poemes inèdits



23.11.16

BLACK FRIDAY

Resultat d'imatges de black friday barcelona

Mig món que ven i l'altre mig que compra,
i fins i tot s'alternen els papers
de tant en tant, segons com van les coses,
l'economia, la geopolítica
i els interessos de sectors diversos.

La roda ha de girar, potser seria
molt pitjor que aturés de cop i volta
aquest ritme que sembla continuat
i que sense sentit ens arrossega
vers la parada del mercat obert.

El consum ens consola si tenim
quatre rals avorrits a la butxaca,
sempre hi ha francesilles a l'abast
del més humil, i si cal fins i tot
ens ofereixen compres a terminis.

Feliç aquell que té al carrer de casa
unes quantes botigues assortides,
damunt les quals no ha de caure cap bomba
inesperada, que n'esmicoli els vidres
i l'obligui a guillar sense esperança.

Hi ha qui no pot ni vendre ni comprar,
hi ha qui fuig de violències i barbàries,
hi ha qui ha de fer camins ben pedregosos
per tal d'aconseguir l'aigua que ens venen
embotellada, etiquetada i clara
si la d'aixeta ens sembla poc fiable.

Feliç el dia d'un futur llunyà
en el qual tots els pobres de la terra
amb quatre rals calents a la butxaca
puguin anar contents cap a mercat
i veure aparadors farcits de coses.

Feliç l'infant que mira una joguina
i sap que els misteriosos Reis d'Orient 
o aquest Pare Noel de barba blanca
li amollarà en el propi domicili
a dins d'un embolcall encisador.

Comprar ens guareix ferides imprecises,
ens distreu, fa que ens oblidem dels pobres
més pobres que nosaltres, dels qui fugen,
dels qui moren ben sols, dels qui no tenen
botigues que abalteixin les tragèdies.

Comprem doncs, sense escrúpols ni manies,
que així revifa el temps de l'abundància
i tot funciona, i molta gent té feina
ni que sigui precària i mal pagada,
que hi ha coses pitjors no gaire lluny

i que tot és molt fràgil i estantís,
i cap seguretat no dura sempre,
i potser un dia enyorarem les festes,
els mercats, l'escalfor dels magatzems
i els quatre rals a la butxaca antiga.


Júlia Costa. Imatges i Paraules, poesies inèdites, 2016



17.11.16

CAP AL MUSEU, UN DIA DE TARDOR


L'aigua del sortidor s'acoloreix
de forma natural, sota la llum
d'un dia de tardor. La ciutat obre
portes inexistents, el món s'apropa.

Ara, per unes màgiques escales,
aniré a dalt de tot, contemplaré
una part de ciutat, mentre els manters
estenen amb prudència la quincalla.

Després entraré al lloc on el passat 
es transforma en consum, al zoològic
de la cultura concentrada i vella.

I faré una aturada pietosa
davant d'alguna verge, que, enyorada,
recorda el seu altar a l'antiga ermita.


Júlia Costa, Imatges i Paraules, poemes inèdits, 2016

2.11.16

TARDOR



Platges desertes, núvols fotogènics,
records entre la sorra de novembre,
mirades al no res, fràgils tonades,
una nostàlgia absurda i imprudent.

Vaixells que no somnien grans travesses,
un avió enmig d'un cel de plata gris,
solitud escampada a l'horitzó,
els meus morts que s'apleguen entre boires.

L'evidència del canvi irreversible,
la tardor, tan efímera també,
un gos feliç, jugant vora les ones.

Infants sense passat, noies alegres,
una escalfor paradoxal a l'aire,
i un cel, tan fugisser com les paraules.


Tardor, Imatges i Paraules, poemes inèdits, 2016