12.8.17

EL RIU


No és gens original comparar un riu
amb la vida, que neix i creix i fina
i es barreja amb el llot i amb altres aigües
i tan aviat sembla tranquil i plàcid
com perillós i a punt de desbordar-se
o bé pateix una sequera llarga
i un temps d'escassedat i deixadesa.

L'Ebre té avui la llum d'un estiu tendre,
reflecteix les mirades ancestrals
de tanta gent com n'ha sabut el tast
i els perills i n'ha fet camí feixuc
arrossegant, per vells senders de sirga,
llaguts que avui són un reclam turístic.

Al seu fons hi reposen ofegats,
i els ossos dels soldats de les tragèdies,
junts avui, entre còdols, malgrat fossin
d'un bàndols o de l'altre. Vides breus,
escapçades de forma prematura
en aquell temps que avui sembla teatre
destinat a acollir els encuriosits
viatgers del present, enamorats
d'un passat que no hauran de patir mai.

He seguit caminals sota pollancres,
he escoltat els ocells de la ribera
i he vist, damunt de l'enllotada bassa,
orenetes d'avui, que s'empassaven
els insectes daurats de vida efímera.

Les criatures juguen i s'encalcen
damunt la gespa, avui la xafogor
s'ha abaltit una mica. I uns quants núvols
conformen un paisatge pintoresc,
bellíssim, lluminós. La vida passa
damunt del riu, sense aturar el seu ritme.

Júlia Costa, Imatges i Paraules, poemes inèdits, 2017

1.8.17

NOSTÀLGIES ESTIVALS


L'estiu té solituds i fins i tot
sento l'absència dels qui ja són morts
amb més intensitat que quan l'hivern
escampa l'escalfor de tantes festes
al meu entorn.

L'estiu és un final, la vida passa
entre la xafogor de la ciutat
i les platges on sembla que un mar fràgil
s'empassi navegants i nedadors
en l'anònim conjunt que conformem
els éssers vius, damunt la sorra tendra.

A muntanya és encara més palesa
aquesta solitud. A poc a poc
s'escurcen ja les tardes. Els camins
semblen perdre's al fons dels horitzons
en el no res del mar de les distàncies.

Deu ser l'edat, em dic. Però m'enganyo,
ja quan era petita, quan la vida
estenia misteris davant meu
i tantes existències imprevistes,
sentia, com avui, de tant en tant,
a l'estiu, sota el sol tan inclement,
una mena d'enyor desesperat
que congriava tristors inexplicables
que irritaven, recordo, a la gent gran
del meu entorn, car no les entenien.

Tornarà la tardor, serem més grans,
la fresca forjarà seguretats
i ganes de sortir a escampar la boira
sense aquestes frescors artificials
que ens aclaparen i que fan que estiguin
les finestres tancades, soterrats
al cau dels somnis fets de migdiades.

La gent, per oblidar les solituds,
viatja i es distreu. I quan acaba
el viatge, t'ensenya, melangiosa,
un munt inútil de fotografies
i filmacions. Inútil esperança
de fer eterns els minuts que han esberlat
cercant qui sap quins móns sense sentit.



Imatges i paraules, poèmes inèdits, Júlia Costa, 2017

10.6.17

RUNES POC VALORADES PELS EXPERTS





Las runes d'unes cases decadents
conformen un paisatge de teatre
i al fons, uns quants pintors contemporanis
poc cotitzats i amb poques ambicions
hi han pintat un mural decoratiu.

Com que no són romanes ni romàniques,
ni ens evoquen revoltes arrauxades,
les pedres no desvetllen inquietuds
de saberuts historiadors fatxendes,
ni de veïns amants d'això que en diuen
avui 'memòria històrica', memòria
que s'adapta ben bé com plastilina
al que convé que recordem, encara
que ni tan sols hagués esdevingut
en cap moment, al menys com ens ho expliquen.

Aquí hi havia un edifici rònec,
una escola de pobres i, qui sap
quines altres misèries s'hi aplegaven.

Costa molt  de passar de vell a antic
i  ser ben valorat per als ser-ciències.

Si jo manés, ho deixaria així,
finestres que no tenen cap mirada
i aquests colors al fons, que en el futur
seran, potser, art de culte vanguardista.

Júlia Costa, Imatges i paraules, poemes inèdits


22.5.17

EL NOM NO FA LA COSA

Resultat d'imatges de santa julia

Júlia em dic i Júlia em deia
i era nom poc apreciat,
al llarg de la meva vida
poques Júlies m'he trobat.

Però com que la moda mana
fa uns vint anys, si fa no fa,
el meu nom va fer fortuna
i ara moltes Júlies hi ha.

Abans deien que tenia
nom de vella, ara ja no,
ara ja a tothom li plau
aquest nom tan rebufó.

Jo volia dir-me Rosa,
és un nom que ja no agrada,
¿què hi ha més bell que una rosa
tan bonica i perfumada?

Els gustos sempre canvien,
i, ves, toca el nom que toca,
ja n'he vist de tots colors
i ara el meu fins fa patxoca,

Però quan vaig pel carrer
i escolto avis mainaders
que acomboien noves Júlies
em sap greu, no hi puc fer més.

Avui, dia de la santa,
santa Rita el comparteix,
santa Rita fa impossibles,
i jo no puc fer el mateix.

Així doncs, em felicito,
els sants no són com abans,
portem el nom que portem
i al capdavall ens fem grans.

I és que el nom no fa la cosa,
i a Romeu va dir Julieta
que si s'hagués dit Pepito
li hagués fet igual l'aleta.

Va ser el nom d'una pobra àvia
morta jove i poc feliç,
no la vaig poder conèixer
i va viure un temps molt trist.

Jo no em queixo de la vida,
he viscut uns anys millors,
només tenim un temps nostre,
ningú no en pot tenir dos.

I aquí acabo aquest dilluns
un poema fet a raig
amb el qual em felicito
aquest vint-i-dos de maig,

Júlia Costa, poemes inèdits, 2017


6.5.17

ENDERROCAMENTS



Sota les runes dormen esperits 
de gent antiga, humil, treballadora,
potser arrauxada, ingènua, amb esperances,
que organitzava festes i ballades
i conspirava contra un món hostil.

Avui el pas dels anys ha trencat mites,
els lideratges eren enganyosos
                            com els d'avui,
al capdavall és fàcil
fer enfilar somnis als desheretats.

Més endavant hi van vendre automòbils
usats, 
                  joies d'un temps 
que començava, lent, a enlluernar-se
amb rentadores i televisions
i d'altres meravelles que es venien
a terminis, però que simbolitzaven
una fita important per als més pobres.

I després, un garatge decadent
va acollir cotxes nous.
                        Hi havia un home
de pell fosca, que quan mig s'avorria
tocava una guitarra en un racó,
assegut al davant d'un munt d'estampes
acolorides, on els futbolistes
de prestigi, els triomfadors d'avui
mostraven a la gent la seva història
de diners, trumfos, èxits i fracassos.

Ara hi faran, expliquen, pisos nous,
de luxe, inabastables als més pobres,
mig milió d'euros. Per als inversors
això no és res. 
                    Els joves que s'apleguen
els vespres, ben a prop d'aquestes runes,
prou feina tenen per a sobreviure
i per poder fer gresca a preus barats
en aquest temps de somnis tan efímers.

Tot serà runes en algun futur
per tal que els arqueòlegs de demà
puguin elaborar una teoria
sobre un passat que no hauran conegut.

I els turistes, si passen pel davant
del que hi hagi aleshores a l'indret
escoltaran explicacions absurdes
sobre revolucions, guerres i paus,
mentre el món continua tan galdós
                                        com sempre. 

  Vet aquí com son les coses.

Júlia Costa, poemes inèdits, 2017

21.4.17

IMATGES VIRTUALS


Avui resulta fàcil
retratar els tons daurats del cel ponent,
la lluna plena de Setmana Santa,
els esfilagarsats núvols, tan fràgils,
les flors obertes, els insectes hàbils,
els horitzons, la pluja, 
i tantes boires
com embolcallen els paisatges tendres.

En el temps dels meus avis i besavis
els records eren ombres,
                                   la memòria
no tenia suports ni massa rostres
de gent antiga. Per això es conserven,
amb certa reverència, las imatges
d'aquella gent que un dia ens precediren:
dames serioses, avis de cartró,
                                   infants mudats, 
tots ells, gairebé sempre,
davant d'un escenari de teatre,
conscients de la posteritat que els encalçava.

Amb imatges o sense, què hi farem,
la vida passa i tots passem.
                                      S'esborra
aquesta nostra breu petjada humana
i aquests capvespres bells i lluminosos
que la gent penja avui a tot arreu
no seran res. 
                           I tots nosaltres
serem ja uns esperits acomplexats
que caminen, errants,
pels camins de l'absència,
com si no haguéssim
ni tan sols viscut mai.

                                   I malgrat tot
algú mostrarà trets que ens van pertànyer,
un nas més prominent, un cop de geni,
afició a dibuixar o a fer bugada,
la resta d'aquests gens supervivents
en l'herència ancestral que l'acomboia
sense ser-ne conscient.

                             També aleshores
retrataran capvespres lluminosos
i encara que tot tingui explicació
a través de mirades objectives
de científics, experts en tantes coses,
encara els semblarà un estrany miracle
l'espectacle ancestral d'un cel magnífic.

Júlia Costa, poemes inèdits, 2017


7.4.17

FLOREIX EL ROMANÍ...

Floreix el romaní, la ginesta daurada
escampa el seu record d'abrils i sols antics,
pels carrers més estrets dels barris menys amables
s'escola la llum nova que pinta els murs hostils.

Una cançó oblidada s'esmuny al celobert
per damunt de mitjons i tovallons estesos.
Al carrer noves mares passegen criatures
que dormen somnis plàcids, sense històries ni planys.

Espero els nous falciots, orenetes urbanes,
que vinguin cridaneres a alegrar-me els matins.
Engego indiferent el televisor, parlen
de paus sempre difícils, de morts que no conec.

No em vull sentir culpable de tantes maltempsades,
si algú he perjudicat ho he fet sense voler,
he conreat bondats als testos del balcó
i avui he vist brollar les flors de l'esperança.

Ja la ciutat no es meva, com quan era tan jove,
sento que m'acomiado de forma poc conscient
de la vida que empeny i que sempre fa via
per tal de recordar-nos que tot s'ha d'acabar.

Resisteixo el seu gest com quan a les ballades
d'un temps més gris i ranci apartava els xicots
que sense cap malícia excessiva em cenyien
amb força la cintura, en càlides revetlles.

Fou resistència inútil, la vida sempre ens crida,
avui és la vellesa qui m'aferra en dansar,
i sé que malgrat tot cediré a l'abraçada
quan la tardor esdevingui un final pressentit.

Júlia Costa, poemes inèdits (2017)